Bullying, capitalisme salvatge o heteropatriarcat abans d’anar a l’escola

Començaré entonant el mea-culpa. No hauria de posar dibuixos animats el matí a les nenes abans d’anar a escola. Feta aquesta afirmació de mal pare (i ara no buscarem excuses de com si no aconsegueixo dutxar-me o com si no aconsegueixo preparar tres esmorzars i el bocata del cole), el fet és que sovint els poso dibuixos al matí. I en els darrers temps tinc seriosos problemes per trobar quelcom que pagui una mica la pena i la vegada estic bastant escandalitzat amb el model que proposen les cadenes públiques en la franja matinal.

TV3 ha optat per justificar el bullying, la mandra i els mals modes. Fa molts anys que la franja matinal està destinada a Doraemon, el gat còsmic, una sèrie d’èxit basada en uns mangas dels anys 70. Potser si sabéssim la història original no ens faria tanta gràcia: el dibuixant Hiroshi Fujimoto va pensar la història com si tot fos un producte de la imaginació d’un nen autista. Sigui com sigui, és el segon anime amb més capítols del món i el model que se’ns transmet és el del bullying -en Nobita sempre rep a mans del Gegant o pateix el menyspreu del Suneo, molt més ric que no pas ell- el de la cultura del zero esforç -en Nobita és un dropo que no estudia gens i que és un gandul extrem- i el de la màgia i la tecnologia del futur per resoldre problemes del present (la famosa butxaca màgica d’on surten tot d’invents genials).

TVE, a través de Clan, ha optat per un model encara molt pitjor, el del capitalisme salvatge. La sèrie que proposen és Bob Esponja, que hauria de denunciar-se per xenòfoba, masclista i per hipercapitalista. En Bob només aspira a convertir-se en empleat del mes del local el Crustaceo Crujiente, on se serveixen les millors Burger Cangre Burger de tot Fondo de Bikini. El senyor cangrejo, el propietari, està obsessionat pels diners i per explotar el seu personal. Aquest és el segon model que aporten les televisions públiques.

Decideixo no veure’n cap dels dos i em passo a Disney Chanel. Sé què hi trobaré: algun model heteropatriarcal que farà que la meva filla gran vulgui tenir els cabells llargs com qualsevol de les princeses Disney o saber fer màgia com la princesa Sofia. Si em trobo amb la Guardia del León li hauré d’explicar per què quasi tots els membres són animals-nois i només una és noia. Per tant, heteropatriarcat al poder.

Torno a TV3 per un moment: Doraemon ha acabat i comencen els germans Kratt, uns tipus que es dediquen a salvar els animals en perill. I és cert, a l’equip hi ha dues noies, però les aventures i els perills són per a ells, per als germans. Un altre cop heteropatriarcat. A Disney acaben les princeses i fan LadyBug. Res a dir, excepte que la nena gran vol fer arts marcials i salts sobre la llitera mentre es vesteix i diu no sé que de Kitty, transforma’m, mentre es vesteix.

D’acord que els pares tenim la capacitat de tancar la tele o de posar un vídeo de les Tres Bessones -un altre dia n’haurem de parlar també-, però TV3 té meravelloses sèries de dibuixos molt més intel·ligents que en Doraemon i companyia. Penso per exemple en Pirata i Capitano, una sèrie modèlica, molt recomanable. Així doncs, perquè amb els nostres diners hem de mantenir el bullying o el capitalisme salvatge com a models de dibuixos per als nostres infants just abans de començar la jornada estudiantil?

SEBASTIÀ BENNASAR



Categories:Crònica

Etiquetes: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: