Si el teu paisatge es dilueix sota tones de formigó i touroperadors, o perquè la teva biografia te n’allunya, una opció és construir el teu passat cercant-lo arreu. En un petit detall a l’estranger, en un gust o un color, en un ofici o en una mirada, un pont intel·lectual s’estableix amb el que fou, i ja no és, el teu primer sistema de referències vital. Pots retrobar uns pantalons de bufes al Rif, el pa sense sal a la Toscana o l’olor d’humitat en un castell austríac, que feia decennis que no senties. Més bocins d’aquell passat retrobes, en la distància, més t’acostes a la teva pàtria construïda i, simultàniament, t’apartes del que ha esdevingut ara el teu origen de partida.

En aquest joc de cercar fora el que ja no hi és a dins, els artistes ho tenen més fàcil. Ho ha fet Miquel Barceló, capaç de recrear la seva Mallorca primigènia a Mali, Itàlia o al Tibet, i inspirar-se en el fons marí de la seva illa per crear la gran cúpula de les Nacions Unides de Ginebra o el retaule de Sant Pere de la catedral de Palma.

A l’excel·lent biografia ‘Miquel Barceló. Al bell mig del camí de la nostra vida’ (Galàxia Gutenberg), l’autora Dora Ashton recorda la trobada del pintor amb Paul Bowles i va més enllà de l’estricta recerca estètica arreu per edificar la mateixa identitat:

“No és estrany que busqués un dels grans mestres dels marges, l’escriptor Paul Bowles, que, tal com va dir Miquel Barceló quan es van conèixer, en el desert ja no era un americà, però tampoc un àrab”.

La crítica d’art contemporània escriu:

“Aquest escriptor, que també era compositor, era precisament el model d’allò que Barceló considerava un révolté: algú que desafia els costums del seu país i la seva casta, algú que va fer del desert la seva pàtria suplent, algú que estava decidit a mantenir-se apartat del corrent principal del món literari i el tema dominant de l’obra del qual era el misteriós abisme que hi havia entre ell mateix, un foraster blanc, i la resta de la gent del nord d’Àfrica que poblava els seus relats. Va ser una trobada entre un autodesignat foraster i un altre, i va ser un èxit rotund. Barceló em va dir una vegada: ‘Crec que quan sigui gran seré com ell’… Barceló l’obsequiava amb relats de les seves aventures a Gao, o com que aquest fill de Mallorca, on encara hi havia glosadors, era un bon narrador de contes, Bowles hi va trobar la inspiració suficient per escriure, el 1991, un llibre, ‘Too far from home’, en què Barceló és evidentment el model per al pintor americà que s’estableix en l’interminable buit colpejat per la llum d’Àfrica”.

Carles Domènec