Charles de Gaulle decidí viatjar amb la seva dona a Espanya, l’any 1970, i sol·licità visitar Francisco Franco, al Pardo, el 8 de juny. S’allotjaren a la xarxa de Paradors nacionals que fundà, des de 1928, el rei Alfons XIII i que el ministre Fraga Iribarne popularitzà. De Gaulle acabava de dimitir com a president, després de perdre el referèndum de reforma del Senat. Viatjà per Espanya sense escorta, com un simple turista. Cap periodista el segueix.
El fundador de la V República, heroi de la lluita contra el nazisme, volia trobar-se amb el cruel dictador espanyol, l’home que rebé Hitler amistosament a Hendaia, l’any 1940 . La visita no és un fet gaire recordat. El periodista Claude Sérillon acaba de publicar ‘Un déjeuner à Madrid’ (Cherche Midi) que recrea aquella trobada. La novel·la combina una primera part més documental amb la conversa, imaginada per l’autor, que els dos personatges acabaren tenint durant aquell dinar. Són poquíssimes les fotografies d’aquell encontre. Per descomptat, les dues o tres fotografies que en coneixem no evidencien l’enorme diferència d’alçada entre Charles de Gaulle (1,97 m.) i Franco (de poc més d’1,60 m.).
L’entrevista entre Franco i De Gaulle ens deixa dubtes i interrogants. Tot i la distinta posició històrica i política que representen, un parell de qüestions els acosten: la formació militar, són generals catòlics, sensibles a la monarquia (De Gaulle admira Carles V) i que els dos es troben a l’ocàs de les seves vides. De Gaulle morirà sis mesos després, Franco resistirà cinc anys. A més, la construcció d’Europa ha de comptar amb Espanya.
No obstant això, la carta d’agraïment que el general francès envia a Franco, dos dies després de passar pel Pardo, causa estupor. L’autor comenta que “els centenars de milers de morts espanyols comptaven poc dins la suma total de morts de la Segona Guerra Mundial”, però les paraules massa comprensives de l’heroi francès al dictador produeixen feredat. “M’alegro profundament d’haver-lo conegut personalment, l’home que assumí, d’una manera il·lustre, la unitat i el progrés i la grandesa d’Espanya”, escriu el francès a la missiva, que és potser una forma de convertir la tragèdia d’un país dividit amb sang en una simple circumstància. André Malraux, el ministre de Cultura més popular de França, se sentí ofès amb la visita a Franco de De Gaulle, una mena de reconeixement misteriós en vida.
Carles Domènec
Bearn 