ANAGRAMA ens comunica el veredicte del 4t Premi Llibres Anagrama de novel·la en català.

Reunit a Barcelona el 10 de gener de 2019 per celebrar la deliberació final, el jurat format per Mita Casacuberta, Guillem Gisbert, Imma Monsó, Sergi Pàmies i les editores Isabel Obiols i Silvia Sesé va decidir atorgar el 4t Premi Llibres Anagrama de Novel·la, dotat amb 6.000 euros i al qual s’han presentat 30 originals, a l’obra  

Canto jo i la muntanya balla,d’Irene Solà.

El jurat destaca l’energia desbordant i encomanadissa de la novel·la, la bellesa d’una prosa vitalista i plena de textures i un joc amb els punts de vista que llisca amb tota naturalitat. 

En paraules de membres del jurat:

«Canto jo i la muntanya ballaés un viatge des de la unitat d’espai per un temps pluridimensional. Com Here,de Richard McGuire, però a través de les paraules», Mita Casacuberta.

«Irene Solà ha escrit una novel·la de muntanya on els éssers humans, el regne animal i el vegetal comparteixen el protagonisme, involucrats entre ells per una essència original, la que surt de la veu narradora. L’autora hi canta amb una llengua valenta i insòlitament expressiva, i hi ballen la realitat més tangible i la que no es veu. Balla també el lector, seduït per la festa de punts de vista i la prosa virtuosa que mai s’oblida d’emocionar-nos explicant una història», Guillem Gisbert.

«D’aquest llibre no en surts com hi has entrat. I no en surts fàcilment: el pòsit és durador, potser inesborrable», Imma Monsó. 

«El llibre d’Irene Solà enganxa a través d’una combinació d’intensitat i talent i d’una gran irreverència i atreviment a l’hora de fer servir la tradició per posar-la al servei d’un plantejament literari modern», Sergi Pàmies. 

IRENE SOLÀ (Malla, Osona, 1990)

Canto jo i la muntanya balla

Primer hi ha la tempesta i el llamp i la mort d’en Domènec, el pagès poeta. Després, la Dolceta, que no pot parar de riure mentre explica les històries de les quatre dones penjades per bruixes. I la Sió, que ha de pujar tota sola la Mia i l’Hilari allà dalt a Matavaques i que no saps mai per on et sortirà, perquè sense en Domènec s’ha anat perdent. I encara hi ha les trompetes: el seu barret apetitós és l’anunciació mateixa de la immutabilitat del cicle de la vida.  

Canto jo i la muntanya ballaés una novel·la en què prenen la paraula éssers humans, dones d’aigua, fantasmes, bolets, gossos i cabirols que habiten entre Camprodon i Prats de Molló. Una zona d’alta muntanya i fronterera que, més enllà de la llegenda, conserva la memòria de segles de lluita per la supervivència, de guerres fratricides i de persecucions atiades per la ignorància i el fanatisme, però que encarna també una bellesa que no necessita gaires adjectius. Un terreny fèrtil per deixar anar la imaginació i el pensament, les ganes de parlar i d’explicar històries. Un lloc on començar de nou i, potser, trobar una certa redempció.