És una escena colpidora sobre el jou jihadista a Mali i l’estranya prohibició de jugar a futbol, que forma part de la pel·lícula Timbuktu (nominada a un Òscar, l’any 2015). Amb una enorme simplicitat, en una seqüència plena de poesia i fantasia, Abderrahmane Sissako (Mauritània, 1961) construeix les imatges d’aquesta manera tan efectiva i emotiva. 

 

Els pares del Sissako són de Mauritània i Mali. “Aquesta és una concepció colonial”, digué el director, al festival de cinema de Luxemburg. De fet, només cal veure el mapa polític en aquella zona, traçat amb línies rectes que res tenen a veure amb el sentit geogràfic dels territoris. “Si soc d’algun lloc, segurament és del Sahel”, analitzà Sissako. 

De nin, jugava a ping-pong a un centre on hi havia llibres en francès, com Els germans Karamàzov o Crim i càstig, de Fiodor Dostoievski. I, així, d’aquesta manera tan esportiva, entrà en contacte amb la cultura russa, que més endavant l’acolliria amb una beca d’estudis, per estudiar cinema. Tots aquests apunts biogràfics l’han etiquetat com a realitzador de l’exili. Ell reitera el seu interès per denunciar les desigualtats del món, un neguit convertit en necessitat després de veure com la premsa, el mateix dia, s’oblidava per complet de la notícia d’una parella dilapidada a Mali, i preferia cobrir la notícia de la sortida al mercat de l’iPhone 5, personalitzada amb el primer comprador mundial del nou mòbil. “El dolor dels altres és dolor comú”, declarà l’autor, qui assegurà que “l’exili és una sort i una oportunitat, l’exili geogràfic és sempre una cosa excepcional, però el vertader exili és el viatge que es fa, tot just abans de partir”, apuntà Sissako. 

Abderrahmane Sissako avança que treballa en una òpera sobre Àfrica, que estrenarà al Théâtre du Châtelet, a París.