Barcelona és la ciutat convidada d’honor a la 45 Fira del Llibre de Buenos Aires, en un recinte on passaran un milió de visitants del 23 d’abril al 13 de maig.

En una de les taules rodones ja celebrades, amb títol de ‘Els dos sistemes literaris de Barcelona’, els escriptors Max Besora, Laura Fernández i Llucia Ramis, moderats per Diana F. Irusta, van debatre sobre la convivència a la capital catalana del castellà i català.

Max Besora escriu en català, Laura Fernández ho fa en castellà i Llucia Ramis combina els dos idiomes, a les seves cròniques periodístiques i a les novel·les que ella mateixa s’autotradueix.

La mallorquina explicà que “abans dels anys 90, els dos sistemes literaris eren dos mons completament separats, després els editors s’adonaren que hi havia molts lectors en català i començaren a traduir, de forma massiva, autors estrangers i s’acabà arriba a una mena de pacte, encara vigent”.

Els tres coincidiren que la distància entre els dos sistemes s’ha anat reduint, però Besora afirmà que “es fa poc això de mesclar els dos idiomes en una mateixa narrativa, tot i que escriure és, en el fons, inventar una llengua”, i afegí que “formar part d’una literatura més petita, et permet innovar amb més facilitat”. En aquest sentit, Besora recordà que “la normalització lingüística va permetre introduir socialment el català, després del franquisme, però provocà que gairebé tothom acabés escrivint semblant, per aquesta mateixa normalització”.

Fou interessant escoltar el matís que introduí Laura Fernández: “en el fons, el que uneix el sistema català i el castellà és la precarietat d’intentar viure de l’escriptura”. Més enllà de les consideracions lingüístiques, polítiques i literàries, de cadascuna de les dues tradicionals, la precarietat s’explicà com la paret en la qual català i castellà ensopeguen.

Ramis contà que “no escric en castellà per vendre més, sinó perquè és també la meva llengua, per això m’autotraudeixo”, i digué que “no sempre tenim el suport dels editors que pensen que els autors catalans escriuen en castellà, podrien no ser gaire ben acceptats”.

Carles Domènec