Mallorquinitat, intel·lectualitat i precariat

LLuci Ramis a Buenos Aires. Foto de CARLES DOMÈNEC

Tres postures davant les properes eleccions de mallorquins residents a Barcelona o un matí a Gràcia  i la importància “que te vegin per enmig”

La quantitat de periodistes, escriptors i intel·lectuals mallorquins arrelats a Barcelona (hi ha moltes altres disciplines que també es nodreixen d’illencs) és una mostra simptomàtica de fins a quin punt la indústria cultural illenca és feble. Molts d’aquests escriptors illencs ens trobem a Barcelona per ser més a prop d’una certa “indústria” on encara, sembla mentida, és important el concepte de “que et vegin bastant per enmig”. En uns temps tecnològics com el nostre, les relacions analògiques continuen funcionant extraordinàriament, i és més fàcil que et facin un encàrrec mentre menges un croissant el dia de Sant Jordi al Palau de la Virreina que no pas enviant correus electrònics a tort i a dret amb idees i projectes concrets. És a dir, és més fàcil que et vegin i pensin en tu que no que acceptin una proposta teva (tot i que també passa). Per això s’ha d’estar per enmig.

Lògicament, la precarietat és el que marca aquesta relació laboral. La incertesa de saber si et cridaran o no i sobretot la incertesa de saber quan cobraràs una feina determinada. I aquesta voluntat de tenir un peu a cada banda i no saber exactament el què. Un exemple clar el marquen les properes eleccions municipals. Em trobo pel carrer la Llucia Ramis, la cronista literària més temuda en els darrers temps i escriptora fonamental dels nostres dies. Viu al barri i ens creuem quan ella va a correus a votar, just el dia després que ens hagin fet un video promocional per a un llibre de contes i que ella hagi publicat un article on denunciava que una empresa pública li deu 850 euros des de fa 6 mesos. “Com que no vaig posar quina, deuen estar tots revisant qui em deu alguna cosa”, diu rient.

Ramis ha estat una de les convidades a la fira de Buenos Aires, on un dels temes que han planat a les taules rodones és precisament la precarietat.

L’altra possibilitat de cara als comicis és anar a votar presencialment, trobar un altre motiu per tornar a casa ni que sigui un cap de setmana curt i fora temporada. Em trobo amb Antoni Trobat també al barri i anem a fer un menú proletari a la plaça de la Vila. Encara que sembli mentida, a Gràcia encara queden llocs així, com el bar las Euras (prometo que no cobro per la publicitat malgrat la precarietat). Allà, en una hora improvisada ens posem al dia.

Trobat és un clar exemple de geni desaprofitat. Escriu cada quinze dies a l’Ara Balears, fa entrevistes i perfils boníssims a Crític i escriu també a El Temps. Ara ha descobert la lletra impresa en format llibre i en poc temps ha publicat els seus articles, ha coordinat un llibre sobre sobiranismes i feminismes, prepara un capítol sobre el PSAN a les Illes… una multitud de projectes i és l’exemple perfecte del mallorquí que des de Barcelona està més amatent a la terra inexistent que si hi tingués els dos peus. Lògicament, com passa amb els tipus genials, té una feina fixa que és la que paga les factures, perquè del free-lancisme, ja ho hem dit, només es pot sobreviue i gràcies vos don senyor.

Trobar-se en un sol matí amb na LLucia i en Toni, aquests dos models de mallorquinitat barcelonina fa pensar que passi el que passi ells tenen molt més senzills els comicis que aquell altre model illenc; l’empadronat a Barcelona. Sol correspondre a pares de famíia que s’estimen més perdre el descompte aeri per tenir metge assignat i punts per a l’escola de les criatures. I és que la proliferació de candidatures de tota mena a Barcelona, cada  una pitjor que l’altra i sense que en cap haguem sentit cap mena de proposta cultural o literària per a la ciutat, fa que l’empadronat a Barcelona miri amb certa enveja els illencs que van a correus o que faran el viatge per anar a votar. Com a mínim a les Illes les coses estan un poc més clares, encara que els tres sabem que el destí de l’escriptor, del periodista i de l’intel·lectual illenc, prop o lluny de la indústria, passa per la precarietat i per començar cada vegada de zero o “estar per enmig i que te vegin”. I així va aquest país.