Primàries de sang, de David Marin i Pau Juvilla, es converteix en el llibre clau per entendre la derrota socialista a Lleida després de 40 anys 

Diuen els entesos que les novel·les amb tranfons polític o futbolístic no es vénen. Doncs deu ser que a Lo Marraco Negre tenim molta voluntat de fotre’ns trets al peu (esport al qual es veu que són aficionats alguns descendents borbònics) perquè n’hem publicada una de cada i hem demostrat que la realitat sempre supera la ficció (la compra de partits a primera i segona divisió i els pactes electorals són d’allò més negres). (Sí, avui em poso el barret de director de la col·lecció per parlar-vos una mica del llibre).

En el cas de Primàries de sang s’han afegit diferents circumstàncies morboses: en primer lloc el pèssim resultat de la CUP a l’Ajuntament de Lleida i en segon lloc el fet que des de la democràcia els socialistes han hagut d’abandonar La Paeria. Alguna cosa hi ha tingut a veure la novel·la? Doncs indirectament segur que sí, com bona part de que escriuen els autors de novel·la negra de Lleida, que han aconseguit visibilitzar la ciutat i els seus problemes i fer un honrós producte de quilòmetre zero.

I directament també, perquè ha comptat amb David Marin, que avui per avui és un dels millors escriptors de novel·la negra del país i amb un Juvillà que coneix el dimoni on es colga o si no ho pregunta. Tot això ha provocat una radiogfrafia cruel de La Paeria amb personatges invisibles com les dones de fer feines, que en aquest llibre prenen una importància cabadal. I una radiografia no menys cruel dels partits polítics convencionals i les seves lluites pel poder.

Però Primàries de sang no és només el primer llibre que ha servit per desallotjar el PSC de l’Ajuntament de Lleida, sinó que ara que s’han constituït els ajuntaments amb tants pactes contra natura, és una elemental reflexió sobre el poder i la seva conservació i per tant un tema plenament universal tocat per dues plomes locals. Una novel·la glocal que ens demostra que la literatura de quilòmetre zero de LLeida no té límits i no caduca.

SEBASTIÀ BENNASAR.