Els dos artistes conrearen una amistat que es plasmà en una intensa col·laboració artística, des que el fotògraf retratà per primera vegada la cantant, l’any 1966, a Mallorca, fins a la mort sobtada de l’autor deLa meva Mediterrània. Ens ho recorda l’exposició Maria del Mar Bonet als ulls de Toni Catany, que es pot veure fins al 17 novembre, al Palau Robert de Barcelona. La mostra ja s’havia presentat, un any abans, al claustre de Bonaventura de Llucmajor. 

Bonet confiava en els ulls de Catany. La imatge pública de la cantant ha quedat marcada per l’empremta refinada del llucmajorer. Ell la va fotografiar com ella volia ser mirada, fins i tot sense saber o verbalitzar quina era aquesta manera. Ella es deixà sorprendre per l’instint visual de Catany, emparada per la franquesa de les imatges precedents que ell li havia anat fent. “Ell sabia que jo em tornaria major i que ell em seguiria fotografiant”, explicà Bonet, el dia de la inauguració. És una relació de confiança que es traduí en bona part de les portades dels seus discos i la imatge promocional. Catany coneixia la manera de projectar aquesta imatge i relacionar-la amb l’obra musical. Per ventura, segons ella digué, “millor que jo mateixa”. Ell li va senyar a maquillar-se, i a mirar amb seguretat a la càmera. Al diàleg creatiu entre ambdós, hi figuraren recomanacions literàries, com la descoberta dels poemes de Bartomeu Rosselló-Pòrcel a la jove cantautora, que gravà un disc (1974) amb les versions de l’amic íntim de Salvador Espriu, amb una portada il·lustrada per l’universal Joan Miró.  

Ambdós artistes cercaren intensament Mallorca als seus viatges, interpretant un món que pareix esvair-se amb la modernitat i ja només es pot trobar enfora, a les tradicions i la cultura. Maria del Mar Bonet amb una carrera coherent centrada al Mediterrani, en un sentit plural, a les dues riberes del Mar, a Palerm i Tunísia, però també a Egipte i Cuba. Catany, si més no, va fer el mateix, a la recerca de la Mallorca primigènia a l’illa d’Eivissa igual que al Caire o Síria, a Volubilis, la ciutat marroquina de l’antic imperi romà, i al Carib o l’Índia. 

Mentre mir les fotografies de l’exposició, d’una artista capaç de menjar-se els escenaris de mig món i que, en les distàncies curtes, pot aparentar timidesa, convers amb un dels fotògrafs del diari ARA. Em parla de Sílvia Pérez Cruz, perquè s’assembla a Maria del Mar Bonet en algunes instantànies. Record Catany, que només fotografiava quan les circumstàncies l’impulsaven a fer-ho, i que era capaç de viure setmanes sense fer cap clic. La mirada de Catany és una manera d’entendre el món. Vaig fer-li unes quantes classes setmanals de Photoshop, al seu domicili de Barcelona. Mentre durava l’explicació, semblava no entendre res, però sempre m’equivocava i em sorprenia, classe a classe, la seva capacitat per saber què volia, i el profit d’investigar colors de la tecnologia digital, especialment dins el ventall dels negres i vermells, que no es podien obtenir amb la fotografia d’halurs de plata.  

De bracet

He d’agrair els dos comissaris de la mostra, Antoni Garau i Pep Dengra, i els organitzadors d’exposicions del Palau Robert, perquè han utilitzat una fotografia meva per encapçalar l’exposició. La vaig fer uns minuts abans de l’inici de la investidura com a honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra de l’artista Miquel Barceló, el mes de novembre de 2011. Catany i Bonet es mostren alegres i de bracet.

• 

Així els havia vist alguna vegada, de bracet, conversant i passejant per les Rambles, no gaire lluny d’on vivia Catany, i que ara és la seu barcelonina de la fundació que porta el seu nom. Allà, en aquella casa, hi havia la càmera de plaques que es pot veure, a l’exposició del Palau Robert. Amb ella, devia immortalitzar els calotips i les Polaroids de gran format que coneixem. El dia de la mort de l’artista, Bonet fou de les primeres a arribar a l’ambulatori del Raval, a un centenar de metres d’aquell palauet, desencaixada i confusa. 

Les autoritats

La inauguració de Maria del Mar Bonet als ulls de Toni Catany comptà amb la presència del president Quim Torra, qui explicà que “hi ha poemes, com el Pi de Formentor, que no es poden llegir sense entonar la versió de Maria del Mar Bonet, de la mateixa manera que fotografies de Catany ens transporten a algunes de les seves cançons”. 

A la presentació hi assistí Pilar Costa, consellera de Presidència, Cultura i Igualtat de Balears, que s’estrenava en el càrrec. Confés que em vaig passar jugant amb el fet que cada vegada que l’apuntava amb la càmera, ella es treia les ulleres, de muntura vermella, i jo, aleshores, la deixava d’apuntar fins que se les tornava a posar. Ho vaig fer un parell de vegades. Finalment, la vaig fotografiar en una d’aquelles instantànies que justifica la confiança de Bonet amb Catany, en un fotògraf, però a l’inrevés. Ho dic perquè no en surt gaire ben parada, a causa del gran angular i la distància massa curta, però m’agraden els ullets polissons en segon pla de l’empresari valencià Eliseu Climent, tan amable i simpàtic com sempre. 

Altres personalitats polítiques a la inauguració foren la vicepresidenta de Cultura del Consell de Mallorca, Bel Busquets, i la diputada de JxCatLaura Borràs, que mereix un capítol a part. Jo crec que no és possible tanta activitat ni tenir tantes bones amistats, però ens saludem i se’m dirigeix pel meu nom, cosa que em sorprèn, perquè la meva relació amb ella és de trobades com aquesta, inauguracions i presentacions. Això ho deien de Jordi Pujol, del seu poder que li atorgava recordar noms de les persones que coneixia. Borràs petoneja amb complicitat la cantant. És més alta que ningú, se la distingeix fàcilment.

Al seu vestit, el llaç independentista s’ha convertit de crisàlide a papallona groga. Desconfii dels polítics hiperactius i de les seves amabilitats, però no soc capaç de trobar cap argument en contra de la capacitat de treball de Borràs, la seva omnipresència, l’habilitat de dir coses serioses amb un somriure a la boca i la seva preparació, tot i no combregar sempre amb el seu ideari. 

Comparegué l’escriptor Miquel Bezares, en condició de president de la Fundació Toni Catany, i la resta d’integrants del patronat inicial de la Fundació, entre els quals també figura Maria del Mar Bonet: el vicepresident Alain D’Hooghe, el secretari Lluís Segura, el tresorer Sebastià Rubi i la vocal Joana Font. 

Ja he tingut la sort de conèixer uns quants prohoms com Catany i la dissort de veure’ls morir. Pens en Perucho, Palau i Fabre, Porcel. Sense la iniciativa de grups de persones com les que formen la Fundació Catany, també he vist que l’oblit sovint s’imposa, en especial quan es tracta d’escriptors. Precisament la fotografia de Catany és un bocí de la Mallorca més intemporal i, ja superada l’època de les primeres transformacions de l’arribada del turisme de masses i al bell mig dels efectes de la globalització, els aeroports massius i les autopistes plenes de milers de cotxes de lloguer, se’ns fa un testimoni del paradís somiat i, tal vegada, perdut. 

Carles Domènec.