A finals de juliol de 1994, servidor va començar a ser periodista. Vaig aterrar a la redacció del diario Baleares -en el futur seria Diari de Balears- a mitjans-finals de juliol de 1994, ara fa 25 anys. Tenia 18 anys i 3 assignatures de COU suspeses: Matemàtiques II, Llengua Castellana i Francès. Les tres les vaig recuperar el setembre i vaig fer la selectivitat.

Vaig arribar a la redacció de la mà de Quico Mestre. El meu pare era molt amic de la seva cunyada i ell va dir que a l’estiu sempre necessitaven gent en pràctiques. Em van fer col·laborador del diari i em pagaven 500 pessetes per mitja pàgina, 1000 per una sencera, 2.200 per unes centrals. Les fotos, si en feia o les aconseguia, a banda. Els ordinadors eren verds i complicats de fer servir, el programa era l’Edicomp 4.000.

El meu primer mestre va ser en Joan Fàbregas i la secció que em van assignar era Díganos usted algo, entrevistes a gent del carrer. En vaig arribar a fer més de 500. La meva primera cap va ser l’Amaya Michelena, a la secció de Societat. Em deixaven de tant en tant anar a fer alguna roda de premsa poc important i em va polir l’estil. Aquell estiu vaig aconseguir una exclusiva: en Miquel Àngel Nadal em donava una entrevista perquè havien inaugurat la seva estàtua de cera al Fòrum de Mallorca. M’hi va portar el meu pare en cotxe. El setembre em varen demanar si volia quedar. I vaig continuar com a col·laborador a tant la peça.

El 1996 el diari va patir un daltabaix: ens convertiríem en Diari de Balears l’1 de maig de 1996, el primer diari en català. Classes al matí abans de començar la feina i el meu primer contracte, aspirant a auxiliar de redacció: 77.000 pessetes mensuals. Feia la secció Útil i Divers: la programació de la tele, els horòscops (com de divertit és inventar-se’ls), l’agenda, les receptes de cuina i en general tot el que no se signava i a la tarda agafava a més a més el telèfon. Ràpidament ens quedàrem amb els Espectacles i vaig poder fer periodisme de carrer.

LLavors vaig passar per totes les seccions del diari: Cultura, amb en Tomeu Picornell com a cap que em va ensenyar la precisió de les paraules; Crònica Negra -vaig debutar el dia que es van carregar el líder de la secta Edelweiss a Eivissa-, Societat, on algun estiu vaig acompanyar els companys del diari a fer de paparazzi i on la cap era na Sandra Martínez, un prodigi d’eficàcia organitzativa, reportatges i finalment política local durant més de quatre anys, amb na Xisca Barceló, la subdirectora com a cap directa i amb en Josep Maria Aguiló, del diari Última Hora, com a company de batalles.

Però a mi m’agradaven els diumenges. El diari el fèiem el director, en Miquel Serra, un servidor per anar tancant pàgines i temes sobretot de cultura però també de Local, i na Magdalena Soler, a Nacional i Internacional. I una munió de tipus d’esports omplint pàgines com a bojos. En diumenge es va morir Lady Di i en diumenge va començar la invasió d’Afganistà i també l’atac a Perejil, que vàrem poder situar sobre un mapa amb un atles i una fotocopiadora que augmentava les pàgines. Els diumenges es feia periodisme pur.

En aquests anys hi ha hagut molts amics i companys. Alguns maluradament ja no hi són, com en Carles Canals, en Tomeu Picornell o na Magdalena Soler. D’altres han emprès altres rumbs. Jo vaig ser al diari fins al setembre de 2005, però hi vaig continuar fent opinió i les crítiques de llibres des de 1999 i fins a la seva desaparició.

En tot aquest temps, però, mai no he deixat de ser també periodista. Al llarg dels anys he anat publicant en llocs tan rars com El Mercurio de Perú, la revista El Temps, Interviú, Cambio 16, el diari Avui, el diari Ara, El Triangle, el Jornal de Letras de Portugal i ara ho faig regularment a Vilaweb i ocasionalment a Última Hora. He de reconèixer que és una feina apassionant i que enamora.

Sentir el cuquet per la notícia que tens en exclusiva i que has treballat durant dies, o seguir l’instint quan acaba de passar qualsevol cosa i vols explicar-la abans que ningú, llegir llibres per donar-ne la bona nova a altres lectors que hi puguin estar interessats i sempre ser honest i honrat -l’objectivitat pura no existeix- i saber demanar perdó en públic si t’equivoques. Poques satisfaccions més grans hi ha que poder guanyar-se la vida escrivint, i el periodisme m’ha salvat literalment la vida. Acabo amb dos agraïments especials pels dos orígens en aquesta feina: Miquel Serra, director de publicacions del Grup Serra, que em va obrir les portes quan tenia divuit anys; Assumpció Maresma, de Vilaweb, que me les va obrir quan ja n’havia fet quaranta. Gracies als dos el meu idili amb aquest ofici continua. Per molts anys més, espero.