Una parella es fa una autofoto a una altura que supera els 2.000 metres. Uns segons després, l’home i la dona revisen els seus mòbils, en els quals mantenen la mirada atenta uns minuts. Davant d’ells, tenen alguns dels pics més alts del Pirineu d’Osca. A l’esquena, un estany d’origen glacial. Vulgar i heretge pareix la figura embadalida dels dos personatges concentrats a les pantalles, davant l’espectacle natural que els envolta. Una au carronyera, coneguda amb el popular nom de quebrantahuesos, contempla l’escena mentre plana de forma juganera per les masses d’aire fred i calent. No sembla moure les ales, sempre esteses.  

Un segon gorg, a uns 500 metres del primer, s’omple de turistes que visiten la muntanya en grup. El seu guia els avisa que ha vist una marmota i tots giren el cap en la mateixa direcció. A l’interior d’una furgoneta, aparcada al costat de l’aigua, una cuinera prepara i ven hamburgueses. Un autobús amb les rodes gegants creua en les dues direccions el camí inclinat d’accés a l’estany. Hi ha pilots de quads. La música de Bisbal arriba intel·ligible procedent de l’estació d’esquí d’on comencen les expedicions, 200 metres més avall. 

Una segona parella es fa més selfies. A l’assaig L’ull i la navalla (Arcàdia), Ingrid Guardiola assegura amb clarividència que “el jo virtual que circula per les xarxes socials adopta totes les manies de l’adolescència: narcisisme, sobrepresentació, bulímia comunicativa, caos mental, la necessitat ansiosa de ser vist, la por incontrolable de ser vist”. (Pàg. 114). No es pot expressar millor el que ara es reflecteix a 2.000 metres. 

Als apunts de viatges exòtics d’amics virtuals que m’arriben, des de fa unes setmanes, al mur de Facebook trobo divertides correspondències. Uns coneguts s’autoretraten al mateix desert que, l’any anterior, uns altres amics virtuals ja havien visitat.