És una escena dramàtica. Cibyll Sepherd se sent atreta per l’indòmit, salvatge, traumatitzat i viril Robert de Niro. Ella treballa a les oficines d’un candidat polític, a Manhattan, i ell ho fa com a  taxista, amb jornades nocturnes interminables pels carrers perillosos dels anys setanta. L’actor està a punt de convidar-la, en una mescla d’innocència, incapacitat, brutalitat i naturalitat, a un cinema porno i ella no podrà suportar el mal gust que, per altra banda, forma part de la normalitat de De Niro. 

I, de cop i volta, abans d’entrar al cinema, se sent un espetec, un cop fort, brusc, i sec. El director de l’Orchestre Philarmonique de Luxembourg, Robert Ziegler, es desploma. Mig cos queda dins el cadafal, l’altre queda inclinat i en penombra.  Els espectadors veuen les cames inertes i rígides, com un arbre de Nadal cap per avall, esperant que el recullin després de les festes. L’orquestra estava interpretant la banda sonora de Bernard Herrmann, per a la pel·lícula Taxi Driver, de Martin Scorsese, que es projectava a la sala gran de la Philarmonie de Luxemburg. 

• 

La mort sobtada. La mort en escena. El mite de l’actor que mor mentre interpreta una gran obra teatral. La projecció s’interromp. Dos espectadors de les primeres fileres boten a l’escena per ajudar al director, inconscient. Un empleat de la Philarmonie convida els assistents, que omplen la sala, a sortir immediatament. Ho fa, primer, en luxemburguès, després en anglès, alemany i, finalment, en francès. Els milers d’espectadors surten amb ordre i silenci.  Passen cinc minuts i l’efecte Doppler d’una sirena, que sembla canviar de freqüència a mesura que s’acosta al recinte, anuncia l’arribada d’una ambulància. 

El director no morirà. Han dit que era un infart, però ell ho desmenteix a Twitter uns dies després. Diu que el desmai fou a causa de problemes d’adrenalina i no haver sopat. 

Carles Domènec