White Room és una pel·lícula del francès Yves Gellie (Bordeus, 1953), d’una mitja hora de durada. La narració audiovisual presenta escenes de gent major que es relacionen amb un robot humanoide. Són persones amb malalties mentals, com l’Alzheimer o l’autisme. Es mostra l’empatia que senten els personatges amb el robot, i com aquest pot despertar emocions positives en els pacients. 

És una peça a mig camí entre l’art i la ciència, però no es tracta de periodisme audiovisual, encara que faci servir el llenguatge documental. I és que l’autor fa una certa trampa: el robot no és tan intel·ligent com sembla en pantalla. Les seves respostes, neutres, ocurrents i sense jutjar l’interlocutor, estan en realitat teledirigides per un operador. No són el resultat de la intel·ligència artificial o el processament assistir per ordinador, sinó la resposta d’un humà. En realitat, el robot humanoide no és tan independent de l’home, com sembla en la pantalla. És una mena de titella, sense ànima, però serveix per fer confessar sentiments amagats a les persones reals, malalts, que confien amb la bondat artificial del robot i la seva aparent habilitat per escoltar. 

L’estil

La càmera se situa frontalment als personatges, d’una manera aparentment neutra, amb el retratat dins el seu context, sense picats ni contrapicats. Aquest ús dels codis més clàssics del documentalisme incita l’espectador a pensar que es tracta d’un projecte documental. No és així, és una altra cosa, un artefacte artístic on el més important no és el document sinó el plantejament de dilemes, vinculats al camp dels robots socials i la seva aplicació en l’àmbit de la salut. Darrere els robots, hi ha persones que els programen, però no sabem si l’ànima del robot és l’ànima de l’equip de programadors, psicòlegs i guionistes que el construeixen o, simplement, un robot no té ànima perquè no és una persona, tot i el seu aspecte d’humanoide. 

White Room aprofita aquesta confusió. Els interlocutors troben un company artificial perfecte, que no jutja, té aspecte d’humanoide, en concret d’infant i, per tant, és d’aparença tendra. És ocurrent i pacient, sap entretenir i engrescar. A la pel·lícula, aquests robots semblen millorar la comunicació de persones amb desordres mentals i estimular la interacció social. En una escena, una dona amb la mobilitat molt reduïda comença a ballar d’una manera extraordinària. El robot provoca el miracle, davant la mirada meravellada de l’espectador, i de l’equip de rodatge que presencià la reacció impossible de la senyora. En aturar el ball s’acaba l’encanteri, com en una mena de ventafocs nonagenària, on la tasca de criada al conte és, a la pel·lícula, la persona atrapada en la darrera etapa de l’existència, a les portes de la mort, i la dansa és la vida i l’alliberament, ambdós efímers. 

Els interrogants tenen a veure amb els límits de teràpies amb ànima de robots i en els aspectes ètics que comporten, amb la manipulació que hi ha darrere. L’autoengany per guarir-se o alleugerir el mal esdevé un placebo electrònic. Ja Leonardo Da Vinci usava enginys per crear, però, ara, la intel·ligència artificial es presenta com una mena de nou obscurantisme. 

Yves Gellie estudià Medicina. A partir de 1981, es dedicà al fotoperiodisme. Des de l’any 2007, s’ocupa d’un projecte sobre grans laboratoris de recerca científica que es dediquen al desenvolupament de robots humanoides i robots socials. L’any 2016 s’ocupà del projecte ‘L’année du robot’, que tractava sobre la utilització de robots socials a la salut. Gellie explicà fa unes setmanes al MUDAM de Luxemburg que la producció de White Room, gravat durant dos anys a hospitals de París i Bèlgica, era tan intensa i dura que s’acabà quan l’assistent de producció no pogué més i decidí abandonà el projecte. 

Contemplant White Room estrictament com una peça artística, ens adonem que la intersecció entre l’art i la intel·ligència artificial ens ofereix dues interessants possibilitats: produir obres artificials amb robots i contar noves històries que remoguin la nostra consciència. 

Carles Domènec