A l’hospital de Kirchberg, s’han instal·lat tres grans tendes de campanya per fer els primers testos en massa del coronavirus sense d’haver d’entrar a l’edifici general. La tempesta s’acosta. Al costat d’una de les tendes, un home té problemes per mantenir-se en peu. Pareix alcoholitzat o drogat. Pens en ell i en la gent que segueix tenint altres problemes mèdics greus, aquestes setmanes, diferents del virus que tota l’atenció acapara.

A Luxemburg, molta gent viu en cases familiars. A més, la població està avesada a passar moltes hores a casa. Dissabte, a pocs quilòmetres de la capital, a Junglinster, els carrers estan deserts. La gent fa, més o menys, el que sol ser fer sempre, que és romandre a casa. Quan arribi l’ordre de no sortir de casa, l’aparença del país no variarà gaire, en aquest sentit. Les intervencions públiques de la ministra de Sanitat són aigualides, però la gent sembla haver-se ja confinat, de manera voluntària, abans de l’arribada de les ordenances estatals.

Un hàbit quotidià s’ha convertit en entreteniment: mirar els veïns. Hi ha més llums enceses simultàniament que mai al bloc veí de pisos. En una de les finestres, un pare cuina amb el seu fill. És la primera vegada que els veig. Fan un pastís. En alguns moments, apareix la mare i una nina. El nin sosté un cullerot, el pare li dóna les instruccions pertinents. Després de la preparació, el nin es queda embadalit mirant el forn durant més de 10 minuts. Després, desapareix. A la mateixa vertical d’aquella finestra, tots els llums de les cuines estan il·luminats. Són cinc pisos en què es cuina al mateix temps. Són les 19.10 h. Cada finestra és un relat, una història, potser una novel·la o una pel·lícula. La finestra indiscreta.

Carles Domènec