La ineptitud del president del Govern, Pedro Sànchez, és directament proporcinal a la seva xamba política. Avui al matí, diumenge, hauria d’estar-se preguntant què ha fet malament perquè VOX i el PP aplaudeixin les seves mesures. No sé què fa Madrid encara oberta (ha tingut més seny el seu alcalde tancant els parcs davant la imbecil·litat d’una part dels seus ciutadans, que no han entès què cony vol dir quedar-se a casa, com bona part de la púrria barcelonina amb caseta a l’Empordà o a la Cerdanya), no sé per què no estàn blindades i aïllades les Illes i no sé per què no està tancada i aïllada Catalunya i el País Basc. I les perruqueries? De vegades el govern fa coses tan incomprensibles que l’imbècil d’Ortega Smith sembla que en sigui l’assessor.

Aquí a Olot el segon dia de confinament va discórrer amb una certa normalitat. Hem aconseguit no haver de recórrer als dibuixos animats més que durant vint-i-cinc minuts abans de sopar (normalitat, com cada dia) i per tant encara ens queden moltes reserves de coses per veure. Vàrem ballar bastant a ritme de Rock per Xics, que és una manera interessant d’introduir els infants al rock dur i anar-los formant un gust musical allunyat de l’ensucramenta habitual i vàrem fer paella per dinar.

Digueu-nos agosarats, però hem gastat ja 350 grams del preuat arròs que tothom va córrer a acaparar com si no hi hagués demà. I com que divendres encara no sabíem que suspendríem el dinar previst per avui diumenge, estem contents perquè hem pogut congelar la meitat del material i en tindrem per a un altre dia (si l’arròs ens arriba fins a llavors!).

L’art de la paella és el sofregit. I, quan és temporada, com ara, les carxofes. La resta ajuda molt -gambes, calamar, escamarlans, pollastre, cloïsses, musclos- però el factor diferencial és el sofregit i les carxofes. Mar i muntanya units en un arròs que ahir he de reconèixer que ens va quedar de conya, alabat fins i tot per les nenes, que sempre han preferit més l’arròs negre (divendres no hi havia sèpia bruta, s’havia esgotat  a primera hora, segurament per algú que havia pensat que si comprava un munt d’arròs també havia de comprar alguna cosa per cuinar-lo). La paella també comporta tirar avall una bona estona del confinament. De fet, la cuina és i serà una de les activitats predilectes de molts dels resignats a passar quinze dies tancats, entre altres coses perquè a les criatures els agrada molt fer coses, pastar, remenar, saber que allò que mengen ho han fet elles.

És clar que no sabem fins quan durarà. Aquesta compra gran encara s’ha fet amb una certa normalitat perquè encara hi havia diners de més o manco tothom al compte corrent. Veurem les properes si això s’allarga. Com s’ho faran  -com ens ho farem- els més febles del sistema, els treballadors en precari? Nosaltres encara tenim esperances que tard o d’hora ens publicaran algun article, que sortirà algun encàrrec per fer alguns textos, que es cobraran els endarreriments (Haurà estat com fer una guardiola per a aquests dies complexos que vénen), però com pagaran les coses els monitors de menjador que no treballaran en quinze dies, els amos dels petits comerços, els cambrers acomiadats?

Són preguntes que queden en l’aire mentre els imbècils creuen que això del teletreball és com unes vacances de quinze dies anticipades. Com que la gent no veu els morts pel carrer sembla que no li doni la importància que té al confinament que és, precisament, per evitar veure els morts pel carrer. Però és clar, ens governen els estults perquè així és la democràcia. Podria ser pitjor, podríem ser britànics, que han decidit que la millor manera de combatre els efectes del Brèxit és deixar que es mori una quantitat brutal de gent. Al final, comptarem i ja veureu que els països amb gent obedient (Dinamarca, per exemple) ens passaran la mà per la cara en tot. Ja veurem què en queda al final de la Pèrfida Albió.

De moment, aquí, avui regarem les tomatigueres. Per si de cas s’equivoca l’home del temps, que diu que demà ha de ploure. Em fio més d’ell que del president, però regaré per si de cas.