A Luxemburg, encara es pot sortir al carrer. La sensació és estranya. Vivim en una sospitosíssima i fràgil normalitat, pensant en el confinament de la gent de Mallorca, Catalunya i Aragó, els llocs on viuen els nostres familiars. Poca gent transita. Quan et veuen, es canvien de vorera. Passen uns al costat dels altres, sense mirar-se ni dir-se res. De vegades, tot es resumeix a un tímid ‘Moien’, la salutació nacional. 

L’estat ha decretat moltes mesures, però encara es pot agafar el cotxe, sortir de la ciutat i passejar pels meravellosos camins dels petits pobles luxemburguesos. Tinc tendència a anar cap a la frontera alemanya, ja controlada pels policies de les fronteres. Hi ha camins per anar en bicicleta i caminar. El paisatge és harmoniós, d’enormes extensions i turons verds. És un plaer infinit que aviat s’extingirà.  

Malauradament, aquesta imatge del cavall, d’ahir, em provoca una gran tensió. És un escenari perfecte amb un animal bell, una mostra que la natura és un resum de les coses importants de la vida, i que tinc la sort de viure al mateix temps que la gent d’Espanya i Itàlia sobreviu entre quatre parets, en una presó viral sense precedents contemporanis. És una imatge que no em desapareix quan tanco els ulls i que, amb les circumstàncies actuals, no té res de plàcida. M’agrada i l’odio al mateix temps, em tempera i posa nerviós. Ara no té el mateix sentit amb la gent confinada i la incertesa de les setmanes vinents.

Els clubs socials i esportius han tancat les portes fa dies a tot el país. El meu club de tenis, per les vacances de Pasqua, sempre organitza un Campus a un país del sud. Enguany, 37 persones havien d’anar a Mallorca, a la zona de Porto Cristo, per dedicar-se durant una setmana a entrenar i preparar els tornejos per equips que comencen durant el mes d’abril i acaben al juliol. Tot ha quedat anul·lat i els hotels fan el possible per no tornar els doblers. Proposen guardar un dipòsit i que es pugui aprofitar l’any vinent, però no parlen del risc de fallida de les seves empreses. L’any passat, el campus tenístic del mateix club va tenir lloc al nord de Sardenya. Només ha passat una temporada i, ara mateix, una eternitat separa els dos mons. 

L’ambaixada d’Espanya envia un missatge als seus compatriotes. Parla de la necessitat de compromís i solidaritat. Avisa que els serveis consulars segueixen oberts per resoldre qualsevol urgència, però aconsellen no desplaçar-se a l’ambaixada i posen a disposició dels ciutadans amb algun tipus de lligam amb Espanya un telèfon d’urgència, oberta les 24 hores.

Carles Domènec