Incomprensiblement, el metro va ple a Madrid i a Barcelona. I encara queden turistes a Mallorca. La finestra al món que són les pantalles no fa preveure res de bo. Si no es confina la gent qui sap fins on es pot estendre el virus? I tanmateix, què ens matarà més, el virus o la fam de després? Ja hi ha qui fa previsions realistes per al món del llibre (semblen apocalíptiques, però són molt més encertades del que pensem si arriba el pitjor dels casos) com Bernat Ruiz Domènech, algú que d’això en sap molt -estaria bé que tothom que treballa en el sector llegís el seu Desencadenats.

Ha plogut tot el sant dia a Olot, i això potser no és bo per al virus -diuen que el millor que podria passar és una pujada brutal de temperatures que ens situés durant una setmana per sobre dels 26 graus- però sí que fa el confinament més suportable. Dia de pluja i quedar-se tancats a casa és assimilable per als més menuts, i també per als grans. Per davant de casa passen menys camions de porquets que un dia normal, però en passen. Ni la Greta Thunberg hauria imaginat un escenari millor per a reduir la contaminació atmosfèrica. El CO2 dels avions es reduirà brutalment si això va per llarg. A Anglaterra no, allà tenen un psicòpata governant. Aquí només tenim ineptes. No sé què és pitjor, com a mínim en el món post-brèxit ja saben què és ser governat per un fill de puta elitista.

A la xarxa ja hem vist els primers casos de filldeputisme. Una imbècil de nom Clara Giner ha deixat clar que és millor que mori mitja dotzena de vells que no pas ralentitzar l’economia del país. Diu que a ella, personalment, li sobren les mòmies. Un altre fill de puta, empresari, amb restaurant al Port d’Eivissa -si us plau, aneu fent llista de locals que s’han de vetar per a sempre més quan tot això s’acabi- diu que s’han de fotre fora tots els treballadors, que on s’és vist que s’estiguin a casa cobrant i què qui collons és el govern per obligar-lo a tancar.  Els dos són molt joves i els dos haurien de patir una llaga a l’estòmac per al que els queda de vida. Són la prova empírica que de tarats mentals n’hi ha una bona pila.

Desconec com funciona el confinament a la resta de la ciutat, aquesta és la gràcia d’estar tancats, però a casa nostra som uns privilegiats. Avui no hem pogut sortir a la terrassa, però des dels vidres hem vist com les tomatigueres ja s’arrapen al tutor. No ho hem fet tan malament, en aquesta reconversió a pagesos aficionats. Un dels llibres més útils dels darrers temps, i que em sembla que ja no podré ressenyar, és precisament Tornar a pagès, de Nil Barceló, editat per Sidillà. Per als tipus que no sabem fer res sense un llibre, com un servidor, és ideal. I molt més fàcil d’entendre que un puto tutorial de youtube.

Hem rebut no sé quantes sol·licituds per participar en projectes literaris on line preciosos i avui començarem a gestionar-los. Mentre, continuem pensant com estar-nos amb les nenes i fer-ho compatible amb el treball que normalment fèiem des de casa. Les novel·les s’han de continuar escrivint perquè algun dia reprendrem el ritme i podrem tornar anar a correus a enviar els originals als premis, amb aquell esperit olímpic de sempre. He demanat a uns quants organitzadors que ens deixin presentar-nos per mail. Silenci administratiu. Costa tant fer avançar l’administració. Costa tant que tinguin cintura i mà esquerra…

Al final del dia parlo amb la Mercè Bermejo, psicòloga infantil que acaba de publicar “La rosa contra el virus”, llibre que tothom es pot descarregar gratuïtament i que és sensacional per explicar la situació als menuts de 4 a 10 anys i per tenir una pila d’activitats educatives per fer amb ells. L’ha fet en només una setmana com a eina de combat. I paga molt la pena. Abans hi ha hagut videotrucades amb els parents i trucades amb alguns amics. Què hauríem fet els anys noranta?

Veig els vídeos dels primers aplaudiments per als nostres sanitaris. N’hauríem de fer un altre per a les caixeres del super. Demà us parlaré de la bicicleta estàtica, avui acabo dient-vos que el darrer llibre que ha arribat a casa sembla un acudit, tot i que és una joia d’una escriptorassa brutal que us recomano molt: Dulce Maria Cardoso. El llibre es diu La vida normal. I francament, m’ha fet riure veure que el món continua rodant. Cuideu-vos i cuidem-nos.