Mentre esperem el repic d’atuells i el que ens pugui dir “el preparao” sobre la pandèmia, toca fer el repàs del dimarts, cinquè dia de confinament. Definitivament, Sant Jordi no es farà. Espero que per a llavors ja poguem sortir de casa i que hagi arribat una certa normalitat, que el pic de creixement de pandèmia hagi començat a remetre. Però Sant Jordi no es farà i ara es pensa en quelcom semblant abans de les vacances escolars amb signaturaes al carrer i una festa cívica.

Per intentar revertir la situació -i en part també per fer una provatura- he llençat el repte dels dos milions. Dos milions de llibres venuts des d’ara fins a Sant Jordi a la pàgina web de les llibreries de confiança i a la de les editorials. He fet el vídeo amb el mòbil, en mode selfie. L’he penjat al facebook, l’he enviat per washapp i telegram a uns quants coneguts i m’ha sorprès moltíssim la resposta. Hi ha escriptors que s’hi han sumat i han fet els seus vídeos i molts altres s’han dedicat a escampar-ho. I he rebut les primeres trucades. S’estan movent coses importants en aquest sector, però fins dilluns no puc explicar-ho.

D’on surt la xifra i què significa? Més o manco 2 milions de llibres són els que es varen vendre l’any passat entre els 15 dies abans de Sant Jordi i Sant Jordi. I és vital que es venguin enguany en les mateixes dates. Per què? Perquè circuli el diner en el sector del llibre i es garanteixi el manteniment dels llocs de treball i que ningú hagi de plegar.

Mireu, els distribuïdors paguen a entre 90 i 120 dies les vendes a les llibreries als editors. Això vol dir que a principis d’abril es cobra el venut el mes de desembre (un mes molt bó per la campanya de Nadal) i que els diners de l’abril arriben el mes de juliol. Per tant, si no volem que a l’estiu hi hagi acomiadaments massius i tancaments d’editorials i llibreries hem de fer les compres ara. És molt senzill, un llibre per casa i arribaríem a la xifra màgica. Si no el sector quedarà molt afeblit.

Lamento el rotllo dels números, però crec que hem de perdre la por a parlar dels llibres com el que són, una indústria. I una indústria de la que viu molta gent precaritzada, començant pels autors, la baula més feble de la cadena i curiosament l’única realment imprescindible. De cada llibre venut ens emportem només el 10%, però d’això ja en parlarem un altre dia.

També em fascina que ja hi ha gent que em pregunta per les tomatigueres i per si ha arribat la primavera. Doncs sí, els pensaments fa molt temps que estan ufanosos i sort que la pluja de dilluns va deixar una mica de neu nova al massís del Canigó, que controlo cada dia des de la finestra. Se n’havia perdut molta en aquesta primavera avançada i la pluja de dilluns ha estat una bona enfarinada a la part més alta. Però no fa el temps que toca i enguany només podem dir que millor, que el que ens cal és que el termòmetre s’enfili fins a matar la bèstia.

Tot i això, no ens aïllem del món. Hem vist incautacions de material sanitari per a casa nostra i hem vist com malauradament no hi ha una parada realment efectiva de l’activitat laboral. Oriol Mitjà està fent passes per convertir-se en català de l’any, em diu una editora. No dono a l’abast de seleccionar correus on ens demanen vídeos per col·laborar en mil coses. Demà prometo que ho faré. A la fi ens han arribat propostes des de l’escola de les nenes i també els passos nous que l’Emma ha d’aprendre per a la nova dansa de l’Esbart d’Olot.

A dalt, a les golfes, la bicicleta estàtica s’ha convertit en una aliada fonamental. Hi ha qui dansa, qui fa zumba per a nens i nosaltres fem bicicleta. Des de la finestra continuo veient els prats i l’avantatge de l’estàtica és que tot i ser home sóc capaç de fer dues coses: pedalar i llegir. I recordo els temps d’estiu en què a Cala Bòquer, amb un transistor a piles i el cant de les xigarres, els monitors del Club d’Esplai del Pla de Na Tesa seguíem les evolucions dels ciclistes al Tour de França. Era abans del dòping. Era abans de les xarxes. Feliços anys noranta en què llegia llibres a balquena somniant algun dia en escriure’ls. No hi havia coronavirus però no ens fèiem abraçades. El juliol, a Mallorca, anàvem massa suats. Ara no me sabria gens de greu.

Les tomatigueres bé, gràcies!