Comunicació a distància

Un operari s'emporta un televisor vell, després de deixar un nou model de pantalla a un domicili de Luxemburg. Fotografia de Carles Domènec.

Dos operaris carreguen un televisor de grans proporcions a un dels meus veïns. Pocs minuts després d’entrar al domicili, un dels dos treballadors torna al carrer, camina fins a un camió i torna a la casa amb un carretó. Torna a sortir amb una tele antiga, de les de tub de rajos catòdics, sobre el carretó. Després surt l’operari que encara quedava a la casa i que, imagino, que s’havia quedat d’instal·lant la nova adquisició.  Els dos empleats discuteixen. Al seu uniforme de treball duen la mateixa inscripció que al camió, Mendes, un nom portuguès. La de Portugal és una de les comunitats més nombroses de Luxemburg, amb la francesa i italiana. 

Avui, a casa, simultàniament, el meu fill videoconferenciava, via mòbil, amb els seus cosins de Mallorca mentre la meva filla feia el mateix, via iPad, amb amb els cosins que viuen a Lisboa. Jo parlava per telèfon amb Olot, després d’haver-ho fet amb Milà, París i Palma. La meva dona havia fet el mateix amb Brussel·les i Aragó. Ara estic llegint un diari digital de Nova York i fa dies que reviso Le Monde i la Repubblica. He fet feina per Internet, com la meva dona. Els meus fills han fet deures a partir dels correus electrònics que han rebut. Jo he revisat documents amb plataformes d’aprenentatge electròniques. El món virtual s’ha incorporat amb força a les nostres vides. Ara ja només feia falta que no ens poguéssim tocar i la virtualitat deixarà de ser, definitivament, una alternativa a la realitat per convertir-se en la primera opció d’experiència amb la realitat. 

Fa uns mesos, vaig assistir a Barcelona a la conferència del físic Michio Kaku, en el marc d’un congrés sobre ovnis. La majoria de ponències no m’interessaren gaire. Massa estrambòtiques i poc serioses. En canvi, la idea de la intervenció de Michio Kaku em va atraure. Es basava en la possibilitat de viatjar entre grans distàncies, fins i tot entre planetes o galàxies. Si totes les nostres dades del nostre cervell, incloent-hi la personalitat i l’experiència, es poguessin digitalitzar, bastaria emmagatzemar-les i enviar-les a l’espai, en una mena de canons de llum, viatjant a la velocitat d’aquesta.

Michio Kaku. Congrés d’Ufologia a Barcelona. Setembre de 2019. Fotografia de Carles Domènec.

Al destí, aquestes dades prendrien forma en un cos artificial, recollirien noves dades de l’experiència de la visita en altres planetes o galàxies i, amb un altre canó de llum, podrien ser recuperades en l’origen, i inserides al nostre cervell. El viatge no seria físic, sinó digital. Viatjarien les nostres dades, a les quals se n’afegirien de noves, per l’experiència del viatge sideral. Aquest procés ens permetria adquirir la sensació d’haver viatjat, sense necessitat de desplaçar el nostre cos físic. Tot això és anar molt enfora, però potser les noves realitats virtuals s’acostin, progressivament, a poc a poc, a la idea de Michio Kaku. 

Carles Domènec.