Al final el preparao no estava preparat. El Borbó no va defraudar ningú i la seva intervenció va ser l’esperada. Una crida al sacrifi, un aplaudiment als súbdits i vinga cap a casa i per Nadal ja hi tornarem i comptarem els vius i els morts. Cap esment a son pare, als cent millonets d’euros, a les herències i tota la pesca. Aquí l’únic preparat és l’Oriol Mitjà.

Dimecres. Sisè dia de confinament i toca anar a comprar. Cabrons, sigueu estrictes en el confinament. No aneu a comprar 100 putus grams de pernil cada dia per estirar les cames i féu cagar el gos en cinc minuts (recollint la merda, please, aviam si ara ho tindrem tot ple de cagarades). No quedar-se a casa -excepte les sortides per força major- o és de psicòpata o és d’inconscient. I francament, no sé què prefereixo. Tinc massa amics en situació vulnerable que hauríem de protegir entre tots que cada vegada que veig gent al carrer em bull la sang.

La Terribes ha explicat el cas d’un policia local de la costa que ha perdut els estreps i ha ventat una bufa a un adolescent que anava en patinet i feia el xulet. El nano ho ha gravat tot i ara potser li caurà una sanció al policia, quan el que hauríem de fer entre tots és donar-li una medalla. I al pinxo de torn quatre calbots més i a son pare i sa mare uns altres tants per deixar-lo sortir. Si tantes ganes teniu d’anar al carrer visiteu la puta morgue, aviam si hi tornareu.

Arribo al mercat. Pel carrer tothom va travessant de vorera quan s’ha de creuar amb algú altre. O cedeix el pas per deixar les distàncies.  Arribo al mercat. Hi ha només una porta oberta. I dins tothom va amb mascareta i guants, es demana que es pagui amb tarja (però curiosament molts datàfons no funcionen per excés de càrrega a les línies) i la gent guarda escrupulosament les distàncies. Carrego una bona pila de iogurts a la Granja Armengol i m’atanso a aconseguir embotits: pernil dolç, pernil salat, bull blanc, culana… A la verduleria de prop de casa hi baixarà l’Anna. I fins a la setmana vinent res de res, calculo que en tenim ben bé prou per a sis o set dies més.

Els contagiats no paren de créixer, els morts també. Per internet ja hi ha algú que em demana per les tomatigueres. Aviam si m’animo un dia d’aquests i les fotografio, tot i que són tan petites encara. Hem menjat les costelles de xai que vàrem comprar fa dos mesos, quan vaig cobrar una petita factura inesperada, pendent del 2018 i que donava per perduda. No sé quantes en perdrem en els propers mesos. Sé les que no farem. La fragilitat del món cultural nostrat és tan demolidora com el virus. El precariat és una nova classe social, com explicava Guy Standing.

Sort de les xarxes. Sort de la música. Sort de la repicada brutal d’atuells que aquí a Olot també ha estat sonada. El preparao aviat serà el repicao.

Avui he vist el meu primer concert per instagram. Joan Dausà ha acabat cantant a la dutxa. Potser per sentir alguna cosa semblant a l’escalf de la gent. Si en veurem de coses a través de les finestres al món. De moment a casa tots bé. Bona tarda i bona sort, cuidem-nos i cuideu-vos!