Reviso les estadístiques de nous malalts i penso si, en la quinzena que entra, que s’anuncia tràgica, algú de la meva família o jo mateix, o algun conegut, engreixarà les dades numèriques de casos del virus i, si així passa, en quina categoria computarà: infectats, curats o morts. De moment, el ministeri de sanitat de Luxemburg ha muntat sis estructures d’hospitals de campanya perquè preveu una possible saturació dels hospitals. En aquests moments, dels 798 casos declarats, 34 estan hospitalitzats. Llegeixo que, en algunes de les ciutats més afectades d’Itàlia, la gent ja no canta, ni s’anima per les finestres. 

Avui a Luxemburg, els autobusos han  reduït dràsticament la freqüència de pas. Fa unes setmanes, el país anuncià que l’ús de tots els transports públics passava a ser de franc. Les avingudes estan buides. Ja no és un anar i venir d’autobusos fantasma. Ara ja no hi ha ni busos ni cotxes ni gent. Fa sol i ha baixat la temperatura. Curiosament, el temps per treballar és més escàs del que es podria pensar, tot i passar tot el dia a casa. Ara bé, les prioritats han canviat. Les lectures en són un bon exemple. Pareix com si no hi hagués ara temps per llegir novel·les d’evasió, que queden descartades. En canvi, els llibres d’història i periodisme semblen donar pistes de les claus que s’han de seguir. Comparat amb el diari d’Anna Frank, aquest confinament fa riure, però sorprèn mirar enrere i veure com han canviat les coses en només deu dies, i impressiona el vertigen de mirar endavant i no trobar respostes.  Llegeixo a la novel·la ‘El tango de Dien Bien Phu’, de David Castillo, que “el temor és una forma de mort”, i, poques planes més endavant, que “el valor és un succedani de la por”. 

En un balcó, es veu un nin pedalejant en bicicleta estàtica, durant més d’una hora. Un home ha sortit al carrer a fumar i estirar les cames. Sosté la cigarreta, com si fos un pinzell. Una família amb dos infants petits torna a casa, després de fer un tomb. El fill gran va en patins.

He esperat més d’una hora, que la llum del sol acaronés la persiana de la sala d’estar, per fotografiar la seva projecció sobre la paret. A l’edifici, ningú no s’atreveix a agafar l’ascensor. És un espai massa petit i sense ventilació. Consulto el radar de l’aeroport de Luxemburg i el trànsit d’avions ha disminuït d’una manera extraordinària. Només s’hi veu un vol.

Durant tot el dia, cada pic que veig a l’horitzó un avió, surto amb desesper a fotografiar-lo. Demà dilluns ja no ho podré fer perquè l’aeroport de la ciutat tanca definitivament el trànsit de tots els vols comercials. A l’horabaixa identifico un vol que prové de Portugal. Després, un que ve d’Azerbaitjan i un altre de la companyia Cargolux.  A les 21.50h, sortirà un Easyjet, cap a Porto. De la mateixa ciutat, però de la companyia Luxair, arribarà, a les 22.40h, el darrer avió de passatgers. 

Carles Domènec.