Ahir no hi va haver temps per fer el dietari. És curiós això del temps i de la seva gestió, però amb les nenes a casa i intentant evitar que es tornin adictes a una pantalla el complex d’animador d’hotel és important: tot el temps has d’estar pensant coses per fer. Però si a sobre se’t gira feina, si el periodisme et reclama, llavors pot arribar el caos.

En Joan Cuadrench és mort. Víctima del coronavirus és el primer capellà que ha mort a Catalunya per la malaltia. Era el cosí de la meva sogra i una bona persona, un capellà obrer que es va desllomar tota la vida per la gent més humil i que va treballar també ferm per la llengua i pel país. No és incompatible, ans al contrari. Em va tocar haver de fer l’obituari per a Vilaweb. Els periodistes som així, de vegades ens toca haver d’escriure d’allò que no voldríem i sempre penses en si estàs fent de voltor carronyaire. Però crec que no, crec que un home que ho fet tot pels altres i que ha hagut de morir tan sols es mereixia que algú expliqués mínimament la seva història.

Escriure aquesta història i preparar dos reportatges més que ja veurem quan sortiran em va ocupar tot el dia i per això ahir no hi va haver dietari. Ahir també va ser quan en Gori Dolz, l’editor de Al Revés, va fer un article que està corrent força per la xarxa. Assegura que regalar llibres gratuïts en digital aquests dies és un error. Jo també ho penso. Ja vaig dir que el que cal és injectar el capital que entre tots pensàvem gastar per Sant Jordi aquests dies.

Però és que a més a més -digueu-me conspiranoic- hi ha un fet afegit important. Si us fixeu, els qui regalen llibres són les grans empreses (en general, també hi ha algun autor que ho ha fet a títol individual i això no és gens censurable perquè el que es busca són més lector). Per què ho fan? Doncs molt senzill: Mentre el confinat llegeix llibres gratuïts d’una determinada editorial (gran) no en compra de les més petites. Per tant, aquestes petites es queden sense ingressos (ja molt reduïts per la manca de venda en paper), i com que no tenen múscul per aguantar o en tenen menys, es veuen abocades en alguns casos a tancar o a malvendre a la baixa l’editorial al gran grup. Així s’elimina la competència i cada vegada que perdem una editorial (i una llibreria també) perdem una manera de pensar i anem més de cap a un món més capitalista i de pensament únic. Per tant, compte que potser algú ha pensat molt bé aquesta campanya suposadament solidària. O potser sóc jo que sóc un conspiranoic.

Mentre, jo he començat a fer un experiment. He agafat un dels meus llibres descatalogats, “El dia de l’alliberament”, del 2006, i l’he penjat a Amazon. És una manera que aquests relats puguin ser a l’abast de tothom per la meitat del que costa un bon cafè als camps Elisis. I n’he regalat un en obert al meu bloc personal. No sé com acabarà la cosa, però vénen temps molts durs per a tots i qualsevol euro serà bo, perquè des de l’agència ja m’han confirmat que és possible que alguns drets d’autor del 2019 no es puguin cobrar (les liquidacions arribaven a partir del dia 30 de març i si les editorials no tenen cash potser no paguen). Per tant, es tracta d’inventar-se tot de coses perquè els actes públics perduts (clubs de lectura, bàsicament) ja no es recuperaran mai. I la vida cultural és la vida en el precariat.

Potser algun dia d’aquests es tornaran a publicar notícies culturals als mitjans i tornarem a respirar.

I el dia acaba d’una forma espectacular, amb un vídeo que m’arriba per washapp de la policia local d’Algaida cantant en Joan Petit Quan balla. Emocionant és poc!

Cuideu-vos i cuidem-nos!