Avui al matí un conill amb el cul blanc es passejava per davant de casa. Hi ha una masia i molt de camp i l’hem vist jugant ell sol a fet i amagar. Ha estat una alegria per a les nines i també per als grans. Plou i hem hagut d’engegar la calefacció, precisament avui que ha arribat la factura del consum anterior. La vida continua i aprofito que plou per anar a comprar, la teoria diu que hi trobaré menys gent. He de reconèixer que la idea no m’encanta gens, però després de deu dies de confinament (trencat dimecres passat per anar a fer una primera compra de productes peribles) cal anar a buscar coses que no vàrem poder trobar el primer dia en què ens tancàrem a casa. No em fa gràcia haver d’anar a comprar però prefereixo jo i no em sap greu reconèixer aquesta manca de valentia. Seria d’estúpids fer-se el valent en aquests moments perquè de valents i d’imprescindibles els cementiris en són plens.

Les voravies a Olot no són les més amples del món, com a bona part dels pobles de tot arreu. I això obliga a complexes normes de cediment de pas. Per sort plou i encara hi ha més gent arreu. Sembla que tothom està una mica menys conscienciat excepte la imbècil de la neboda del preparao i tots els que ahir van anar a la platja. He vist imatges de policies fotent algun calbot que altre als capullos que deien que anaven a caçar pokèmons i m’ha semblat la mar de bé. Potser és una mica feixista, però davant dels gilipolles que juguen amb la salut de tots i no entenen raonaments val la pena una mica de mà dura. O que vingui un pokemon colossal i se’ls mengi a ells i la seva estultícia.

Arribo al supermercat i el guarda de seguretat indica a distància que m’enfundi en guants de plàstic d’usar i tirar. I llavors comencen els nervis, hi ha massa gent per al meu gust i intento evitar-la amb el meu petit carretó. És com fer jugar als escacs, intentant preveure uns quants moviments per endavant. Trobo quasi tot el que busco, però no hi ha olives ni fruits secs i de xocolata n’hi ha poca també, és curiós veure el que compra la gent. Avui sí que he pogut triar la carn que m’emportava i cap problema amb embotits i formatges.

Per la megafonia se sent un missatge que intenta ser tranquil·litzador i que convida a comprar amb seny recordant que la botiga obre cada dia i que hi haurà suficients productes per a tothom, que no cal acaparar. I una dona d’uns quaranta-cinc anys ha esclatat a cridar protegida per la seva mascareta: ‘No els cregueu, mentida, ens volen matar a tots, hem de comprar molt per no haver de sortir de casa, ens volen matar!’. El guarda de seguretat ha arribat quan la dona es posava a plorar desconsolada. Ha guardat la distància de seguretat i ella ha dit que ja estava, que no li calia res i s’ha posat a fer la cua per pagar.

Ha estat altament inquietant. Si això dura molt tots necessitarem molta fortalesa. Surto i torno cap a casa carregat. En arribar m’esperen per fer experiments dels Dinamics. Em rento les mans amb alcohol, deixo les sabates el més lluny possible i guaito per la finestra per veure si encara hi ha el conill. Ni rastre. Continua plovent.