El govern luxemburguès demana els professionals de la salut que s’inscriguin obligatòriament al cens del ministeri. Això inclou els estudiants de l’especialització, els estudiants en general, els jubilats i els professionals de baixa. A més, demana voluntaris, encara que no siguin professionals de la salut, que puguin ajudar les persones més vulnerables i en situacions més precàries. En aquest sentit, la comuna de Niederanven m’envia un comunicat sobre el sistema de voluntariat, amb un número telèfon i un correu electrònic de contacte. 

Un dels meus companys de tenis, Simone, entrenador, sard, proposa a Instagram el repte de repetir els malabarismes que ell sap fer amb la raqueta. Cada dia, un de distint. Alguns companys del club promouen que pengem fotografies de tenis a les xarxes socials, de nosaltres jugant o de jugadors coneguts, per omplir-les d’imatges positives que ajudin a portar la intensitat de les notícies negatives. 

Fa setmanes que vàrem dir a la persona que ens ajuda amb les feines de la casa que no tornés a casa. Li vàrem oferir que li pagaríem el sou igual. Fa un parell de dies, vàrem rebre un avís de l’estat indicant-nos que ells ens farien càrrec del sou. 

Ahir, vaig rebre una bicicleta estàtica, comprada a Amazon, després d’intentar comprar-ne una a botigues locals i a Decathlon. Avui l’he muntada. El paquet ha arribat de la Xina, via el nord d’Itàlia. Aquesta vegada, un responsable d’Amazon no ens ha telefonat, abans de dur-la, per demanar-nos quan seríem a casa.  

Al supermercat, només hi ha dues persones comprant. Cada dos dies, reposen el menjar. La persona amb la mercaderia porta una màscara. A la caixa, una de les clientes intenta pagar abillada amb uns guants de làtex. No se’n surt, es posa nerviosa i els treus els guants per pagar. Al carrer, la gent es canvia de vorera per no creuar-se amb la persona que té davant. Als cotxes, conductors que van sols però duen mascareta i guants. Uns amics parlen a crits, a més de cinc metres de distància. 

A les 2h de la matinada, rebo un correu electrònic de la professora de la meva filla, enviant-me un llistat llarguíssim i desordenat de deures. Això voldrà dir unes quantes d’hores de feina intensa per als pares.  De dia, la meva filla juga amb la seva cosina, per videoconferència, que viatja a Londres. S’ha preparat una maleta grossa, que facturarà, i una bossa per a la cabina de l’avió. L’han convidada a un aniversari virtual, amb sis nines més. Una d’elles fa els anys i, així, bufaran juntes les espelmes.

Al cel, veig l’helicòpter de l’hospital de Kirchberg que aterra. És el vehicle amb el qual es traslladaren diumenge quatre pacients procedents de la regió francesa de Grand-Est. Allà, l’hospital viu una situació catastròfica a causa de la saturació. 

Entenc el que passa. Em sembla bé el confinament, voluntari o forçós, però em demano, sense resposta, com tornarem a la normalitat, com ens relacionarem quan tot això passi. 

Carles Domènec.