La neu i la nostàlgia. Diari d’un confinament

Ahir va fer molt de fred i va estar plovisquejant força estona. Ara torna a emboirar-se, però el sol de primera hora del matí ens ha deixat veure tot el Massís del Canigó amb un tou de neu que fa feredat. Reserva per a tota la primavera. Fins i tot hi ha neu en muntanyes molt més properes a la ciutat d’Olot. No en sé el nom i me n’adono que tot just hem començat a explorar la zona. Dèiem, ara, quan arribi el bon temps anirem aquí i allà i més enllà i sort que vam aprofitar per anar a la vila del llibre a l’Escala a finals de febrer. El temps era magnífic i ran de mar vàrem poder gaudir de la platja i dels llibres i dels amics. Ara la neu la veiem a la distància i tanmateix tan propera!

Aquests són dies de lectures estranyes. Costa concentrar-se en un llibre sencer i és divertit espicossar d’aquí i d’allà, sense la pressió d’haver d’acabar un llibre sí o sí perquè s’ha d’entrevistar l’autor o anar al club de lectura. De fet, em sembla que ja dono el que resta de temporada de clubs per perduda. Una altra feina que no es podrà fer. I vés a saber quan torna i com torna la secció de cultura a Vilaweb. Són temps de grans incerteses. Mentre, els de Vox van dient barbaritats per internet, com que la cultura no importa, que el que cal és l’agricultura. Com si no fossin perfectament compatibles. Vivim en un país d’estults. Ens pensàvem que n’havíem vist de tots colors amb el PP i allò només era la punta de l’iceberg.

He començat a llegir “El gato encerrado”, el primer volum dels dietaris de l’Andrés Trapìello. Trapiello és un escriptor que m’interessa, li he llegit dues o tres novel·les intel·ligents, però ha publicat quasi 20 volums del dietari i jo tot just l’he encetat. Correspon a l’any 1987. En Pep Maria Aguiló és un gran fan seu. Quan els dos fèiem política municipal, jo al Diari de Balears i ell al diari Última Hora, cada dimecres ens aturàvem a la llibreria de la Joana i hi compràvem un llibre. Ell sempre que podia un Trapiello, jo un Bolaño. Si no hi havia novetat era igual, sempre acabàvem amb un llibre comprat. Abans havíem berenat a can Joan de s’Aigo. Era el ritual per suportar el dia més dur de la setmana: hi havia comissió de govern i gerència d’urbanisme. Notícies farragosses d’entendre que s’havien d’explicar com més senzill millor als nostres lectors. Per això necessitàvem l’ajuda dels dolços de can Joan de s’Aigo i la felicitat que és una llibreria on t’atenen bé i t’entenen millor.

He llegit poques pàgines i m’he retrobat amb el gust per la prosa ben escrita i per les múltiples possibilitats. He de descansar una mica de novel·la negra tot i que demà he de recomenar autors de novel·la negra per a l’instagram de la llibreria Ona. Ara tot és així: virtual però recordant amb nostàlgia la vida presencial. En sortir tenim tantes trobades, abraçades i petons pendents que ens faran falta vuit braços com els pops per poder abastar-ho tot.

Vaig intentant penjar algun llibre més dels descatalogats i antics a Amazon. Les vendes deuen ser poques perquè amb Un altre dia antic (si a algú li interessa el trobareu aquí) amb només una venda i dues descàrregues al kindle unlimited m’he enfilat fins al número 29 dels més venuts en català, o sigui que podeu treure les vostres conclusions. I sap greu emprenyar la gent dient que el comprin. No sé com ens en sortirem de tot plegat.

La campanya llibreries obertes ha arrencat millor. Volen aconseguir vendre poc més de 30.000 llibres abans que acabi el confinament. Molt lluny dels dos milions de llibres que caldrien per salvar la indústria, però molt més realista que qualsevol altra campanya. S’acosten ja als 1.500 llibres venuts. Només espero el moment en què els llibres venuts superin el número de morts pel puta Coronavirus.

No puc ni imaginar el palau de gel convertit en una morgue enorme a Madrid. No sé quina literatura sortirà de tot això, però la ferida serà terrible. De moment miro la neu i sentir-se un privilegiat no reconforta. La por continua planant en l’aire gèlid i sé que el normal és tenir-la. És un mecanisme de supervivència. No entenc els descervellats que cada dia surten de casa per fer coses inútils i compadeixo molt els que han de sortir forçats. Les caixeres de súper són tan heroiques com el personal sanitari. Però ningú les aplaudeix.

Cuideu-vos i cuidem-nos!