Les xarxes socials s’han convertit en una nova finestra al món. I tanmateix cada dia que passa estan més tristes. Cada cop hi ha més gent que explica la mort de familiars i amics propers. I mentre tenim l’ai al cor en un grup de washapp ple d’escriptors de novel·la negra on hi ha alguns col·legues de Madrid ingressats als hospitals que ja han d’emprar els respiradors, a la vegada no deixen d’arribar acudits, receptes de cuina, fotografies i recomanacions per fer coses fins al dia del judici final. És tot com una gran contradicció.

A casa les nines comencen a donar senyals dels primers avorriments. Hem fet galetes i al final el que més les entreten és ser a la cuina o les trucades per skype o per telèfon a la família. Es fan un fart d’ensenyar els dibuixos que han fet i d’explicar experiments. El fred i la pluja no ajuden gens perquè podem aprofitar poc la terrassa, tot i que ahir va sortir una mica el sol s’horabaixa i tapades com qui sap què i amb botes d’aigo han sortit a botar dins els bassiots. Una mica de festa sempre va bé.

Jo al matí he serrat els nostres darrers troncs. Pensava que ja serien per a una barbacoa o per a l’any que ve i en canvi a la nit hem fet una bona foganya després d’haver aplaudit tota aquesta gent que es deixa literalment la vida per salvar-ne tantes d’altres. I no només els sanitaris, també el personal dels supermercats, dels forns, del mercat, els camioners. No és fusta bona, crema poca estona però el foc sempre espanta els mals esperits.

Continuo avançant, entre altres, el dietari d’en Trapiello. Justament fa unes quantes pàgines que parla de neu, d’un cap d’any, de les ganes de ser escriptor i de l’ofici. Molt interessant. Molts hauran de deixar de ser-ho després d’aquesta crisi. L’Anna Manso ho ha advertit en un fil a twitter que ha fet fum explicant com els autors som sempre els més damnificats de tota la cadena tròfica del llibre i explica que és clar, és incalculable el que hem perdut perquè a nosaltres les liquidacions ens arriben un cop a l’any i fins que el març del 2020 poguem fer una comparativa amb els darrers anys no sabrem quin és l’abast del mal. Això sí totes les xerrades, conferències i actes públics  mínimament remunerats que es fan sobretot el març i abril, perduts i irrecuperables.

He fet el meu primer directe per instagram per recomanar novel·les negres contemporànies. M’ha fet il·lusió perquè era per a l’entorn virtual de la llibreria Ona i jo si la Montserrat Úbeda em demana qualsevol cosa i puc ajudar sempre hi seré. La xerrada la vaig proposar jo i tenir 43 persones conectades no ha estat malament, però no poder parlar amb tanta gent que estimes, fer aferrades i petons… potser en el futur les presentacions seran mixtes, físiques a les llibreries i en streaming, ara que tots ens haurem tornat més tecnològics. Això si queden llibreries, editorials i sobretot escriptors.

Jo vaig pensant coses per sobreviure en el futur mentre intento produir coses per viure ara. He penjat un altre llibre a Amazon, “La mar no sempre tapa”, una novel·la que vaig publicar amb l’editorial Moll el 2011, una novel·la negra. Fa dos dies que hi és i quatre persones l’han descarregada. Tot un èxit en aquests temps en què tot sembla que ha de ser gratuït. Tot i això, a no ser que se’n venguin un parell de milenars (he decidit que els propers dies aniré penjant els altres títols antics perquè molta gent no els coneix) no deixarà de ser una anècdota divertida tot plegat. Pur esperit olímpic. Confio més en el que escric i busco concursos literaris de tota mena on em pugui presentar on-line. Fins i tot he escrit algun relat que altre a propòsit. I n’he enviat algun a córrer món en castellà i tot. Torno a repetir, pur esperit olímpic. Tinc demostrat amb un excel que es guanyen entre el 3 i el 5% dels premis als quals et presentes. Si és on-line encara bé perquè si no pel camí hi pots perdre bous i esquelles i ara cada cèntim contarà.

He fet les previsions de facturació d’aquí fins al setembre. Val més no comentar-ho, de la mateixa manera que fa temps que no pos els informatius, sobretot perquè les nines són per aquí i val més que no vegin segons què. La mort que ronda a les xarxes, a la televisió, i malgrat tot sortim a botar dins els bassiots per ser un poc feliços.