Al meu carrer, hi ha un solar buit. Fa uns mesos, era una casa amb jardí d’una sola planta, un domicili luxós però d’una altra època, que segurament no ha pogut suportar l’especulació immobiliària actual del barri de Kirchberg, a Luxemburg. La van esbucar per construir-ne una de nova, probablement de pisos, com ha passat en altres carrers de la zona. Amb les obres de construcció parades a causa del coronavirus, ara no hi ha res. A Google Maps i Google Earth, la casa encara és visible. El cotxe de Google, amb les seves pantalles esfèriques, deu fer setmanes que no ha passat pel meu carrer. Veure la casa per Google fa pensar en la llum dels estels, alguns dels quals ja no existeixen, però la seguim testimoniant.

Acostumat a fer milers de quilòmetres moltes setmanes, a passejar durant vuit hores durant algunes jornades, es fa estrany haver reduït ara a un centenar de metres el meu radi d’acció. A Luxemburg, es pot passejar i anar a córrer, sempre que es guardin les distàncies amb els altres vianants o esportistes, però la veritat és que, a la pràctica, he restringit les sortides al carrer a uns pocs centenars de metres.

Com l’escriptor que verbalitza els pensaments, el fotògraf revela allò que està amagat, ja sigui un carrer, una situació, un retrat o una notícia. En els múltiples usos de la fotografia, una de fonamental és informar. El coronavirus esdevé una nova ocasió per mostrar el que està amagat per a la majoria de la població, situacions extremes i de perill. Ho explica Susan Sontag al llibre ‘Davant el dolor dels altres‘, en què revisa la iconografia del sofriment i l’encís per la representació del desastre.

Però, de fotografia, n’hi ha d’altres i és també una manera de relacionar-se amb els altres. Per als fotoperiodistes, la fotografia permet acostar-se, amb la mateixa intenció, a un esportista d’elit, un artista de renom, un alt empresari, un familiar o un presidiari. Poques activitats deuen igualar tant i permeten conèixer tants escenaris. Quan un escriptor guanya un gran premi literari, no s’expressa igual amb el redactor que amb el fotògraf. Quan ho fa amb el fotògraf, el tracte sol ser més directe i autèntic, sense tant de filtres, encara que el contacte pugui ser més breu i aparentment superficial.

La fotografia és, sobretot, una oportunitat per explicar-se i explicar-nos. Els efectes d’aquest confinament ens dibuixa un incert punt d’inflexió en l’exercici de retratar la gent. Per primera vegada, la acumulació sobredimensionada d’imatges en la que vivim ha canviat la seva inèrcia. He començat a mirar el meu arxiu fotogràfic d’una altra forma i sé segur que algunes regles d’aproximació a les persones que retratarem no seran les mateixes.

Carles Domènec