En escoltar la cançó ‘Quatre Illes’ que aquí enllaç, de Joan Valent, en la realització del meu amic Miquel Àngel Raió, amb un mosaic de cantants i músics que interpreten de forma virtual la peça, no puc estar-me de felicitar-los pel resultat obtingut. L’emoció que provoquen tots aquests intèrprets, té alguna cosa a veure amb la necessitat, ara més que mai, d’actuar de manera coordinada per superar aquest episodi fatídic de la història. Les investigacions mèdiques i les mesures institucionals marquen, lògicament, la prioritat a seguir, però hi ha aspectes, més tangencials, en aquesta crisi sanitària. Pens en un concepte, tan poc recurrent per a mi, com és el sentiment patriòtic. 

Això de la pàtria sempre m’ha vingut una mica gran. Sempre he estat del sol que més calenta i jo, això de la identitat, la tinc flexible, o en tot cas negociable. L’he limitada als camps de futbol i, tanmateix, sense gaire força. M’impressionen més el Fratelli d’Italia o el cant de Rússia que els Segadors, la Balanguera o l’himne d’Espanya. Confés que a Mallorca, fa sol i calenta, però vaig viure tres anys al Marroc i el sol d’allà, escalfava encara més perquè cau més vertical. Per tant, de sols que escalfen, només és una missió de cercar-los i s’acaben trobant. A més, la cançó parla de ‘quatre illes’, un concepte estrany per als illencs, si es tracta de cercar-hi un lligam patriòtic. 

No es tracta d’uniformes, ni fronteres o banderes, és clar que no, ni amb polseres plenes d’insígnies i colors identitaris. No és això. Es refereix a trobar la confiança en les actuacions responsables i conjuntes. La pàtria és la infantesa, la capacitat de commoure que té la bellesa, l’amor per una forma d’entendre el món i el respecte per un paisatge comú. En el fons, la pàtria vol dir la moral que et retura abans de fer mal als altres, inclosa la natura, l’atac persistent de la qual, probablement, tingui alguna cosa a veure amb aquesta pandèmia. La pàtria vol dir tenir fe en els altres. Significa trobar traces mútues que facilitin les conductes responsables.

Aquest peça en vídeo de Joan Valent, tan laboriosa de muntar, amb els artistes gravant-se amb els seus mòbils i enviant les imatges a Raió, commou pel moment en què s’ha muntat. “Som d’aquí. Som així”, canten els artistes. La pàtria és saber que s’ha après el color verd mirant, d’infant, les oliveres de la Serra de Tramuntana, i és aquest verd el que serveix per entendre, per comparació o contrast, els verds dels boscos de la Selva Negra d’Alemanya, els verds pàl·lids de la costa de Nida a Lituània, en ple febrer i el mar glaçat a vint graus sota zero, els verds dels palmerars de l’Atles marroquí, després d’hores de veure el groc de la terra eixuta, el verd intens de la cubana i exuberant Baracoa, o el verd de les suaus i humides praderes de Sheffield. La pàtria és pensar que ens en sortirem. I que esperin les altres pàtries, les de sempre.

Carles Domènec.