Avui està fent caloreta, una treva en el que diuen que serà una altra setmana de merda, amb aigua i fred. Si hem d’estar tancats, que faci sol i poguem pujar dalt a la terrassa, però no, fot-li que és de Reus. Si necessitem vint-i-sis graus perquè el puta bitxo ho passi puta i la transmissió davalli en picat, idò venga, aire siberià. La treva ha anat bé, hem pogut conèixer els veïns. Ens separa un tros de teulada marró, però la pilota amb la que juguen a alguna cosa semblant a tennis inventat ha caigut a la nostra i els hi hem tornat. Això ha servit per iniciar una conversa  que d’altra banda hauria estat impossible perquè ells pertanyen a l’altre bloc, no ens els hauríem trobat mai ni a l’escala ni a l’ascensor. Ara compartim també aplaudiments al sanitaris. Fa tres nits que a més a més hi ha un noi que és dj que treu els altaveus i ens regala una sessió. Fins ara hem escoltat el Dúo Dinàmico i Diego Torres amb allò de “Pintarse la cara, color esperanza…”, a veure què ens té preparats per avui, perquè la banda sonora del confinament és tan penosa que s’ha de tenir molt de sentit del compromís per sortir a aplaudir. I constato que cal que algú trobi un d’aquests himnes de resistència en català urgentment.

Cada dia cau algú que admiro. Les seccions necrològiques dels diaris fan feredat i avui ha faltat Krystof Penderecki, a 86 anys. La seva Metamorfosi em sembla una de les peces musicals més sublims que he sentit mai.

A La Vanguardia el meu admirat Xavi Ayén, un dels periodistes literaris que més admiro (llegiu-vos els seus llibres i no deixeu de seguir-li la pista, és una de les poques raons que hi ha per llegir el diari) publica la llista de llibres més venuts en la primera setmana de confinament i constata les diferències de llibres venuts respecte la setmana anterior. Per primera vegada veig números reals de venda publicats, quelcom higiènic. I constato que no hi ha cap llibre en català entre els 20 més venuts. I també que per exemple, el novè classificat, Arturo Pérez Reverte, ha venut en una setmana més exemplars que jo amb tot un any de la majoria de les meves obres. És per pensar-hi (i això que ha venut un 39% menys que en una setmana normal). Això vol dir que Javier Castillo, amb els seus més de 2.500 exemplars venuts en una setmana, n’hauria venut 8.000 si no hi hagués hagut tancament de llibreries pel coronavirus.

Està bé conèixer aquestes xifres. En català és una heroïcitat vendre més de 700 exemplars en  un any (evidentment hi ha escriptors que els venen, tots els coneixem) però moltes vegades els editors fan tirades inferiors a aquests 700). També és curiós que hi ha alguns autors que no conec entre aquests vint més llegits i que no he llegit ni un sol llibre. De fet només un o dos em criden la curiositat (potser els hauria de llegir tots a veure si aprenc alguna cosa).

Mentre, un dels llibres que he penjat a Amazon, “La mar no sempre tapa” ha venut 6 exemplars en una setmana. I s’ha col·locat en el número 17 d’eeboks més llegits en català en aquesta plataforma a primera hora del matí (ara, per sort, és al número 56). Em pregunto com pot ser que un llibre que ha venut només 6 exemplars (no em queixo, és una gran xifra en digital en menys d’una setmana) ha arribat al 17! També ha venut més llibres Javier Castillo sol en una setmana que tots els aconseguits en la primera setmana a la web Llibreries Obertes.

Xifres que fan pensar, xifres que fan pensar en tots els escriptors i escriptores que mai no surten als rànkings i que fan llibres collonuts. Com el meu amic Jaume Benavente, ingressat aquests dies per culpa de la malaltia. O també l’excel·lent novel·lista Alberto Pasamonte, que ha hagut de passar pels hospitals a Madrid. I tants, i tants d’altres, sobretot tots aquells que havien fet els càlculs del seu pressupost anual en base a dos mesos màgics, març i abril, que és quan es fan el gruix de visites a centres escolars i biblioteques, els únics moments que els escriptors poden tenir bolos. No sé com escriurem quan tot això passi, però pitjor ho tenen uns quants amics que fan el doctorat i que treballaven al Mc Donald’s i al Decathlon perquè no havien tingut beca. Tenim un país molt estrany, on paios que fan vídeos demanant cent hamburgueses tenen cinc milions de visites i on els escriptors venen 500 llibres si hi ha sort.

I encara hi ha un munt de convocants de premis literaris que no deixen que ens presentem on-line. Com si algú pogués fer fotocòpies i anar a correus. I com si algú, quan poguem anar-hi, tindrà diners per fer-ho (perquè us féu una idea, enviar una novel·la de 200 pàgines amb cinc còpies a un premi costa uns 100 euros entre fotocòpies i enviament). Aprendrem alguna cosa d’aquest confinament o continuarem putejant els creadors? Posso tots els meus pèsols en la segona opció convençut que és una aposta guanyadora.