Ca meva és un plató.

A la cuina. Carles Domènec.


He comptat els dispositius electrònics que tinc a casa, amb capacitat per captar imatges i enviar-les. Són una vintena llarga. Sí, ja fa temps, es va rompre la barrera del que era públic i privat, en poder escoltar la conversa íntima d’algú assegut al costat a l’autobús. A poc a poc, això s’ha anat incorporant a les nostres vides i ja no sentim pudor quan descobrim dades d’una persona desconeguda que pertanyen a l’esfera de la privacitat.

A la cambra principal. Carles Domènec.



Amb les càmeres i el confinament, amb moments en què tots els familiars es comuniquen simultàniament amb altra gent, la casa s’ha convertit en una mena de plató de televisió. Ja no pots sortir de la dutxa en calçotets perquè podries sortir a la imatge d’iPad de la teva filla, en videoconferència amb la seva cosina que viu a Portugal. I el teu fill, fa la classe particular setmanal d’anglès a través de la videoconferència de Whatsapp. I la teva dona, es comunica a la cuina amb amigues de Saragossa i Irlanda. Al meu despatx, m’apunta igualment la càmera de l’ordinador, que acaba d’encendre’s amb l’aplicació de Skype per parlar de feina amb Mallorca, i amb el programa Hangouts amb Barcelona.

La classe d’anglès. Carles Domènec.



En aquest plató que ja és casa meva, poques zones queden fora de l’esguard digital. Algú amb molta paciència podria reconstruir la casa amb els bocins que van apareixent en cadascuna de les càmeres connectades telemàticament. Tinc la sort de tenir un lavabo personal i aquest és un d’aquests llocs privilegiats. De moment. Als dos balcons de la casa, tampoc arriba la panoràmica de cap càmera, però, en canvi, em poden veure els veïns. No és que la casa s’hagi obert, amb el confinament, a l’exterior. És l’exterior que ha entrat a casa meva. Tinc la sensació que aquesta conversió del domicili en un espai semipúblic ja no té marxa enrere i és un canvi que ha arribat per quedar-s’hi.

Carles Domènec.