L’editor Carlos Pujol és mort. No ha estat el coronavirus, feia temps que arrossegava un càncer. Tot el món de l’edició està de dol perquè en Carlos era un savi i un bon tipus, cosa que no sempre és fàcil de trobar en una mateixa persona. Aprenies més fent un cafè de vint minuts amb ell que en un any d’arrossegar el cul per aquestes rodes de premsa de Déu. Tampoc no tindrà el comiat que es mereix.

S’han superat els 8.500 morts a l’Estat i ja hi ha dades per a comparar. Al setge de Sarajevo varen morir unes deu mil persones en tres anys llargs. Unes 56.000 persones van ser ferides. A Espanya més de 94.000 s’han infectat amb el virus i més de 50.000 han necessitat hospitalització. Res no és comparable, és clar, però encara hi ha qui relativitza les morts.

I malgrat tot, la vida continua. Avui hem agafat cebes tendres. Les havíem enterrat a massa poca fondària i reclamaven la collita. Les tomatigueres potser no sobrevisquin a la tornada de l’hivern d’aquests dies, però jo crec que els enciams els podrem començar a menjar la setmana que ve. Anem reforçant la relació amb els veïns a base de sortir als balcó on la banda sonora no millora. Encara em queda llibre del Trapiello, que vaig alternant amb altres coses i miro el prestatge pensant en quina serà la propera joia que caurà a les meves mans sense la pressió de la novetat i de la lectura apressada.

Aquí només tinc les restes del naufragi. No hi ha res pitjor per a una biblioteca que una mudança i a Olot han arribat només els més forts. Segur que vaig fer algun errada en la selecció, però ja no hi som a temps per a lamentacions. Mentre quedin un parell de milenars de llibres seleccionats, molts encara pendents de llegir, el problema sempre serà escollir.

Penso en si algun d’aquests llibres els va fer el Carlos. Segur que sí. Va ajudar molta gent a fer llibres millors. I va ajudar molts lectors a tenir llibres millors. Avui l’aplaudiment també serà per ell.