Han passat tres setmanes i un dia de confinament i el rebost, quan l’obres, fa olor de lleixiu. Hi ha gènero per resistir tres o quatre setmanes més si baixem només un cop a la setmana a buscar iogurts, embotits, fruita i verdura. Tot allò que no es pot emmagatzemar. Ahir va tocar compra grossa i netejar-la amb llixivet, que diu la meva padrina, de noranta anys, i a qui ahir vàrem poder veure per vídeotrucada. Com deia aquell còmic, les ciències avancen que són una barbaritat però tornam a l’aigua amb lleixiu.

Avui he somniat amb quan era petit. Vivíem al número 44 del carrer Metge Josep Darder, a tocar de la plaça Teniente Coronel Franco de Palma, que ara es diu plaça de Miquel Dolç. Quan tenia uns vuit anys la mare m’enviava amb els doblers justos a comprar el pa a ca n’Angelita, un forn que hi havia al carrer Arzobispo Aspargo, a la cantonada amb Reina Laura. Evidentment, el forn no es deia així. El que passa és que la filla de l’establiment es deia Angelita i en sortir de l’escola i els dissabtes i diumenges ajudava els pares amb un davantal blanc immaculat i unes trenes rosses que suposo que degueren ser el meu primer amor infantil. Ella tenia dotze o tretze anys i evidentment jo no hi tenia res a fer, però sortia de casa, baixava amb l’ascensor, vorejava un bocinet de plaça girava cantonada, comprava el pa, pagava i tornava. Tot sense baixar mai de la voravia, potser per això m’hi podien enviar sol.

Era just en el moment en què la droga ho va començar a malmetre tot, especialment al barri de Son Gotleu, just a tocar. Dos anys després vàrem abandonar aquell barri on encara ara hi ha moltes plantes baixes que sobreviuen i on s’havien instal·lat molts treballadors humils que venien dels pobles per treballar a la ciutat.  No sé per què, entre somnis, m’ha vingut aquest record al cap. Uns quants anys després el forn ja no existia, era una botiga de “moda” que es deia Roxy, així que ja us podeu imaginar com anava la cosa. No era precisament disseny de Paris, però la gent del barri és molt imaginativa i d’allò que compraven als gitanos de la Plaça Pere Garau  en deien que ho havien comprat a Pierre Garó i es quedaven tan amples. Ara la botiga s’ha convertit en un kebab o alguna cosa semblant.

Evidentment, no vaig tornar a veure mai més l’Angelita ni sé que se n’ha fet. Deixem enrere molta gent, molts moments, molt records.

A la matinada he acabat de veure la primera temporada de Hunters, la sèrie d’Amazon. M’ha agradat molt, però és que qualsevol cosa on surti l’Al Pacino a mi ja m’agrada. Quin gran actor! I vaig acabar de llegir “El gato encerrado”, el primer volum dels dietaris de l’Andrés Trapiello, un escriptor que ja m’agradava i que encara m’ha fascinat més. Ha estat una bona lectura. Ara em poso amb “La indústria del llibre”, de Jason Epstein, un llibre que m’ha cridat des del prestatge divuit anys després de comprar-lo. Veurem si aprenc alguna cosa.

De moment ja hi ha deu persones que han comprat algun dels llibres que he penjat a Amazon i això és reconfortant. Les notícies ens auguren tancament fins al 26 d’abril com a mínim. Seria bonic que l’aixequessin just a l’endemà, que és el meu aniversari. Poder baixar fins als aiguamolls a estirar les cames seria un gran regal d’aniversari, però tot fa pensar que no tindrem aquesta sort.

Mentre, continuo pensant què farem quan poguem sortir al carrer i la cultura continuï essent com sempre la darrera preocupació en aquest país. Escric tant com puc, però sobretot penso en mesures de contingència i de reconversió. Els escriptors ho tenim molt pelut. Potser hauria d’escriure la història d’aquell barri, d’aquelles trenes que vaig deixar de veure, d’aquella Palma que ja no tornarà. Ai, qui pogués anar a comprar el pa a ca n’Angelita amb aquella felicitat i aquella despréocupació dels vuit anys.