Les xifres diàries de morts pel Coronavirus semblen indicar una tendència a la baixa. Cada dia mor menys gent, però els dilluns sol haver-hi una remuntada. Veurem què diu la recepta. De moment sembla que l’estat d’alarma s’allarga i ja és gairebé segur que el curs es donarà per finalitzat. No tornarem a classe fins al setembre i ja veure en quines condicions, Mentre, tampoc no es poden fer plans per a un estiu que serà totalment incert tant pel que fa a la malaltia com pel que fa a l’economia: qui sap si haurem de treballar i quant per recuperar uns dies molt rars i segur que hi haurà una contenció màxima de la despesa per part de tots els afectats pels ERTEs i per part dels autònoms, perquè de ben segur que la facturació no es recuperarà així com així. Ja veurem quan torna una certa normalitat als diaris i tornen a publicar-se regularment notícies de cultura.

De moment portem el confinament de la millor manera possible. Ahir vàrem dinar fora, a la terrassa, amb vistes al Canigó tot nevat aprofitant el sol que no sabem quant durarà. Cada dia que passa admiro més els animadors d’hotel, aquella energia, aquell munt de propostes que tenen sempre a punt. Nosaltres, amb les nenes, ja no sabem massa què fer. Hem fet taller de tot tipus i ara hem de començar a repetir. Sembla que la zumba per a nens li agrada prou a la gran i que al vespre hem trobat uns dibuixos animats que no estan malament i els entretenen prou: Robin Hood. Mira, les adaptacions dels clàssics sempre a punt per donar un cop de mà quan ho necessites. La resta del dia intentem passar sense pantalla televisiva. No sempre ho aconseguim.

A dalt la tornada del sol ha fet créixer els enciams i els tenim gairebé a punt de collir. També un altre manat de cebes. El tercer aguantarà un poc més. I les tomatigueres sembla que han aferrat ferm i van creixent. Aviam si aguanten.

I a les xarxes màxima animació amb dos debats: un sobre la cuina i un altre sobre si s’estalvien diners sense anar a treballar. Opinions per a tots els gustos. En el primer debat tinc una opinió clara i formada: m’encanta cuinar. Em relaxa i em diverteix. A les meves filles i a l’Anna també els agrada. De fet, penso que ningú no hauria d’arribar a la universitat sense haver llegit l’Illa del Tresor, però ningú no n’hauria de sortir sense saber fer un sofregit. No cal que t’agradi, pot ser com aquella assignatura putada però que de tant en tant, en el futur, t’ha salvat la vida.

En el segon debat hauria de dir que sí, que en aquest confinament hem estalviat en algunes coses: la compra al supermercat i a la verduleria potser ha estat un pèl més gran, però el que paguem de menjador de les nenes és molt més. Veurem calefacció i llum i farem comptes, però nosaltres no som simptomàtics perquè treballem molt des de casa. El que sí que està clar és que no he gastat res de trasnport, però tampoc he facturat ni un sol euro de les feines que normalment faig a Barcelona. En un primer moment baixar a Barcelona em costa calers, prò m’ho comenpensen els actes que hi faig. Sense clubs de lectura i sense entrevistes per a vilaweb l’estalvi és ridícul. Només hi hem sortit guanyant en una certa calma: ja no hi ha l’angoixa per llegir a tota velocitat el llibre per al club de lectura o per a l’entrevista de torn. Les visites als prestatges de fons de la biblioteca de casa així ho palesen.

Mentre, en el futur incert un petit bri d’esperança. Diuen que potser aviat podrem baixar fins al carrer amb les criatures. Voldria poder travessar el carrer i arribar fins als aiguamolls de la Moixina i tornar a casa. Tot plegat és una excursioneta ben curta. Però voldria poder abraçar un arbre i sentir-ne tota la força i veure els cavalls amb les nenes. Mitja hora al dia. No és gaire. De moment, em conformo amb la bici estàtica i amb mirar el Puigsacalm des de la terrassa i tots els colors del verd. I al fons, la neu del Canigó. I en passejar per les xarxes i descobrir que els meus amics estan be i cuinen de meravella i pensar en la primera paella ran de mar, encara que sigui amb els darrers quartos que quedin al compte corrent!

PS: La màxima preocupació des de fa setmanes de la meva filla gran és: i com farem la mona si la padrina no podrà venir pel coronavirus? També demana si quan es reprenguin les classes podran fer la mona de l’escola. La de casa està garantida. L’altra…