Aquest diari està arribant a la seva fi. Portem més de quatre setmanes confinats i sembla que la cosa va per llarg, encara que dilluns o dimarts els serveis no essencials tornaran a la feina, tot i que el teletreball és l’opció prioritària i la més segura. No entenc la decisió del Gobierno, però és difícil entendre la majoria de coses que han fet fins ara, així que ja no ve d’aquí.

Avui hem fet un succedani de crespells perquè no teniem saïm. Fan bona pinta igual i ens els menjarem tancadets a casa. En canvi, hi ha hagut gent que se n’ha anat a les segones residències. La situació s’hauria pogut solucionar ràpid si al primer que varen entaplegar intentant burlar-se el confinament li haguéssin clavat 50.000 euros de multa. Una altra bona opció seria portar tots aquests descervellats a una funerària o a una morgue a treballar unes quantes hores.

Dijous passat hi va haver la famosa festa que us vaig explicar. L’havien convocada dos nois molt trempats de les finques del davant, però hi ha un petit problema. Tenim un dj que va ser qui va començar a posar música i hi va haver un pique musical important. No ho entenc, durant uns vint minuts va haver-hi una tensió important. Ara competeixen per veure qui es bronzeja més, si el dj a la terrassa o els nois al seu balcó-terrassa. La festa es va allargar més enllà de les onze de la nit i va ser una manera ben distreta de passar-ho bé.

Ahir vaig fer el meu primer gintònic virtual amb les amigues de la Universitat. Sort en tenim de totes les noves tecnologies de la comunicació. El hangout ens va permetre veure’ns tots a la vegada, però tot i que el gintònic és millor i molt més barat a casa, compartit té un gust molt més especial.

I ara ha arribat el moment del comiat. Amb aquestes cròniques immediates hem intentat demostrar que en aquesta revista podem fer tot el que ens proposem,  i sempre amb mirades diferents. Però ara la xarxa i els mitjans són plens d’informacions sobre el coronavirus, hi ha molts dietaris i alguns de molt bons i potser ha arribat el moment de plegar veles.

I per a fer què? Doncs per tornar als nostres orígens: ser una revista cultural, especialment una revista de llibres. Si us fixeu la cultura pràcticament ha desaparegut dels mitjans, que han convertit la secció en una agenda sobre les activitats que es poden fer durant el confinament o en una gran necrològica on malauradmaent cada dia hi ha defuncions molt sentides. Les poques notícies que hi apareixen (hi ha excepcions, és clar) parlen sobretot sobre la manca d’ajudes al sector cultural i sobre com aquesta crisi sanitària està afectant tots els creadors.

Per això hem pensat que ens cal abandonar el dietari del confinament per tornar a parlar-vos de llibres, de música, de cinema, d’història i d’art. Però sobretot de llibres. Creiem que en aquests moments cal més que mai tornar a trobar referents, idees i propostes per sortir d’aquest confinament més enfortits culturalment. Aquest és el nostre nou repte, el mateix que teníem quan vàrem començar la revista: fer més visible la creació. Cuideu-vos i cuidem-nos molt i prometo que quan les tomatigueres estiguin en condicions de ser mostrades farem una excepció i us les mostraré. Mentre, posem una mica d’alegria a les nostres vides…