Fa cent anys, va néixer el poeta, narrador, novel·lista, crític d’art i assagista Joan Perucho (Barcelona, 1920 – 2003). Entre les novetats editorials de l’Any Perucho, Julià Guillamon acaba de publicar l’assaig ‘Joan Perucho i la literatura fantàstica’ (Empúries), en què recorda la imaginació de l’autor, els vampirs, monstres, plantes màgiques i aigües encantades dels seus relats. 

La primera versió del llibre, escrit entre 1983 i 1986, aparegué l’any 1989  (Edicions 62) i fou el resultat d’una tesina de Guillamon, presentada a la Universitat de Barcelona. Té tres parts: ‘Perucho Pop’, ‘Teoria del Dip i ‘El que està escrit’, és a dir, la història cultural, la literatura comparada i la narratologia. S’hi apunta el text teòric ‘Los vampiros’, que Perucho publicà a Destino, el 8 de desembre de 1962, i, evidentment, tot el llibre conté referències a la novel·la de vampirs ‘Les històries naturals’, traduïda a una desena de llengües i que s’inspira, en part, en molts dels elements de novel·les i pel·lícules. “Sense el Dràcula de Stoker i el Nosferatu de Murnau, no hi hauria ‘Les històries naturals’, assegurà Guillamon, que ens avisa que “el vampir de ‘Les històries naturals’ és un vampir de ficció, envernissat d’història, maquillat i il·luminat, acolorit per la curiositat enjogassada i l’entusiasme de Perucho”. 

En aquesta segona versió, reescrita l’any 2019, l’autor ha procurat, segons les seves paraules del pròleg, que “sigui un llibre escrit d’una manera senzilla, amb pinzellades d’humor, que, un cop començat, costi de deixar”.  Un dels temes tractats és el joc d’estils de Perucho, amb l’ús de la paròdia, referències a textos contemporanis per reforçar l’efecte de veritat, o la transposició d’una història a una altra, quan necessita recórrer a l’univers de Dràcula de Stoker o de Nosferatu, de Murnau. 

“La gent relaciona l’obra de Joan Perucho amb l’erudició i la bibliofília: pensen que és una literatura de biblioteca…Als anys quaranta i cinquanta, quan encara escrivia poesia, va començar a citar, manipular i imitar estils. El 1960, quan publica Les històries naturals, aquest recurs ha esdevingut natural de la seva escriptura”, assegura Guillamon, que conclou que “Les històries naturals és una novel·la pseudohistòrica que imagina mons irreals construïts amb una lògica impecable”. I és que la tesi del llibre és, precisament, la capacitat de Perucho per trencar “la barrera que separa l’alta literatura de la literatura de gènere i s’acosta a l’art pop”. 

---

El retrat

Recordo la visita, amb el periodista i escriptor Andreu Gomila, al domicili de Joan Perucho, a l’avinguda Argentina de Barcelona. El visitàrem per una entrevista que sortiria publicada al Diari de Balears. En obrir la porta, es dirigí a mi perquè pensà que jo era el redactor i n’Andreu el fotògraf. Jo anava vestit d’oficinista, perquè era l’època en la qual també treballava d’enginyer. N’Andreu, uns anys més jove que jo, duia els cabells molt llargs i descambuixats. Segurament, l’imaginari de què és un fotògraf i un redactor provocaren aquell gest de Perucho, però els papers estaven canviats. 

En una entrevista de Jordi Nopca a Gomila, publicada l’any 2016 al suplement Llegim del diari ARA, aquest recorda aquella visita i que, Perucho, que exercí de jutge, recordà una anècdota: “Eugeni d’Ors, quan jo era jove, m’havia dit que escrivís, que fes la meva vida, però que em cerqués una feina”. 

A la primera pregunta, n’Andreu, com sempre fa, es guanyà el respecte de l’entrevistat. En saber que els dos érem mallorquins, ens començà a mostrar valuoses edicions de l’obra Ramon Llull. La fotografia que encapçala aquest text és d’aquella sessió. 

Carles Domènec