La literatura catalana és molt curiosa i s’assembla molt al Barça (que de cada vegada és menys que un club). Se li assembla en el sentit que contínuament està buscant una nova joia de la pedrera per pujar al primer equip, sembla que hi ha una obsessió per trobar un nou narrador o poeta que vingui a revolucionar-ho tot i a suposar vés a saber quantes coses i quants de punts d’inflexions. Això ha comportat un maltractament sistemàtic dels sèniors per par de la premsa i molt sovint del mercat editorial quan hauria de ser tot el contrari. Precisament són aquests sèniors, els que fa molta estona que fan arrossos de mar i muntanya sempre deliciosos, els que tenen la solidesa dels vins del Priorat, els que donen cos a una literatura que molt sovint es perd amb esferificacions i busca ves a saber quins experiments amb gasosa.

Xulio Ricardo Trigo (1959) és un d’aquests escriptors que ha arribat a la maduresa vital i literària i que mai no defrauda. Novel·la rere novel·la ha anat bastint una obra molt interessant on combina la qualitat i la voluntat d’arribar al gran públic. Acaba de publicar (abans de la pandèmia) La noia de la resistència (Columna), una novel·la on demostra tota la seva solidesa narrativa.

La novel·la s’estructura en dos marcs temporals. D’una banda, el 1990. De l’altra, el 1944. En l’època més contemporània, una escriptora d’èxit d’uns quaranta-cinc anys i afectada per un càncer (és inevitable, a més a més, amb els elements paratextuals, no pensar en un homenatge a la Montserrat Roig) decideix fer una última recerca en la seva vida: saber qui era el seu pare. La mare de l’escriptora mai no li ha volgut explicar res d’aquest passat francès.

Aquesta mare, que ha passat bona part de la seva vida professional escrivint radionovel·les,  és la protagonista absoluta de l’altre marc temporal, el del Paris ocupat pels nazis el 1944. En aquell moment l’Anne Marie Solange és una noia de setze anys que treballa a l’hotel i cafè familiar, on tot just acaba d’arribar l’Armand, a qui ella anomena el Desertor, i un amic seu, ferit. A partir d’aquí la trama s’anirà complicant a mesura que la presència dels nazis es faci més constant i s’hagin de prendre decisions.

Xulio Ricardo Trigo domina molt bé la creació dels personatges (la galeria de secundaris en les dues èpoques és sensacional), la dosificació de la informació amb l’alternança dels capítols, el ritme narratiu i la dosificació de la informació.

El resultat és una novel·la sensacional, amb un Paris, el del barri del Marais durant l’ocupació alemanya, molt ben reconstruït, amb un cafè on a tots ens hauria agradat poder tenir l’orella parada i també amb una construcció magnífica d’aquelles cases de postguerra on els silencis enfrontaven les diferents generacions. Un llibre rodó, que demostra que tot sovint l’experiència és un grau i que autors com Xulio Ricardo Trigo mai no deceben.

SEBASTIÀ BENNASAR.

La noia de la Resistència.

Xulio Ricardo Trigo.

Columna, 2020

332 pàgines.