Revisant les fotografies d’escriptors, editors, crítics, llibreters, traductors de l’Anna Portnoy (Buenos Aires, 1950) observem normalment el mateix estil: un mateix enquadrament del subjecte retratat, una obertura gran del diafragma per aïllar el protagonista del segon pla desenfocat, fuig de preses o il·luminacions dramàtiques. Sembla com si la fotògrafa donés importància a la persona fotografiada i es posés ella en un segon terme. I és aquesta la característica que destaca la seva extensa col·lecció de personatges de la cultura, aquesta discreció en l’acte fotogràfic.

Els qui la conegueren, en destaquen la seva senzillesa i cordialitat, que tan bé transmeten les seves imatges. A la seva web, l’autora recull unes paraules dedicades de Carlos Zanón: “Ella mira y dispara. No mueve nada de sitio, pero cuando guarda la cámara ya nada es igual. Ella como fotógrafa nunca molesta ni importuna. Pide un permiso que no le hace falta. Nunca dispara a quien no quiere. Nunca deja prisioneros y pocas veces enemigos. Ella llega, dispara y no se va nunca. Está ahí y tú lo sabes”. És una forma precisa de definir les seves imatges.

Anna Portnoy tenia setanta anys. A Barcelona, són ben pocs els escriptors que no han estat retratats per ella. Alguns dels seus treballs, exposicions i projectes es poden revisar a l’adreça anaportnoy.com

Enllacem aquí una entrada de la Revista Bearn, de Sebastià Bennasar, sobre l’exposició d’escriptors negres d’Ana Portnoy a Salamanca: https://revistabearn.com/2016/05/04/ana-portnoy-lleva-sus-retratos-criminales-a-salamanca/

Carles Domènec