Aquestes dues imatges són del mateix instant del partit. En una, emesa pel canal belga Eleven, hi apareixen espectadors virtuals. A l’altra, de la cadena espanyola Movistar, els seients buits no s’omplen digitalment. 

Amb el so, hem viscut el mateix fenomen, amb transmissions esportives enriquides amb càntics gravats d’encoratjament per part d’aficionats que no hi són, com els d’algunes sèries televisives d’humor, en què les rialles enllaunades apareixen per assenyalar que el que l’espectador acaba de veure és un moment graciós. M’he adonat que, en alguna ocasió, els crits estan equivocats i s’emeten sons d’ànim diferents dels de l’equip local, com seria lògic en un partit amb espectadors reals i les cantarelles que s’escolten són d’altres equips.

Em pregunto si, en tornar al camp, se’ns farà estrany no poder veure la repetició o els primers plans dels jugadors. A més, en un camp tens molts punts de vista a veure, mentre que a la televisió només veus el que tria el realitzador. Per ventura, aquesta futura llibertat al camp ens crearà problemes i ens hauran de guiar amb les imatges de les pantalles gegants dels estadis. Ara que el Barça és a punt de perdre la lliga i el Mallorca va directe a la segona divisió, potser és el moment de fer-ho tot virtual i fer guanyar el primer i recuperar la categoria, però a la Playstation. Amb les grans dimensions d’algunes SmartTv i les darreres versions del FIFA a la Playstation, és fàcil confondre real i virtual. No és estrany veure un partit de competició i, durant uns segons, pensar que es tracta del videojoc on, curiosament, els espectadors estan molt millor resolts que a les transmissions televisives.

Aquesta virtualitat em fa pensar en una situació viscuda en un bar d’Almeria. El televisor del local emetia un partit de futbol del Canal+. De cop i volta, la imatge quedà aturada. A la barra, jo sopava d’una torrada amb oli andalús i una tomàtiga de Huelva. M’acompanyaven dos senyors. Els tres ens quedàrem uns segons (eterns) mirant la imatge congelada fins que un dels meus companys efímers de barra exclamà, fingint estar emprenyat: « Hoy, me parece que los jugadores no tienen ganas de correr »

Carles Domènec