Sense un país a estimar

Leïla Slimani, Luxemburg. Foto: Carles Domènec

Quatre anys de residència a Rabat et permeten descobrir que hi ha un tipus de marroquins, educats a les universitats de França i retornats professionalment al Marroc, que solen viure en un etern conflicte i desencís. Se senten marroquins i musulmans, però menyspreen certs comportaments d’alguns dels seus compatriotes, als qui consideren poc educats i primitius. Parlen bé de França, on acabaren els estudis, però saben, perquè ho han viscut, que no tothom els va rebre bé a Europa, i que París és un món ple de clarobscurs per als nord-africans. 

L’origen d’alguns d’aquests conflictes s’explica molt bé a ‘Les pays des autres’ (Gallimard), de la marroquina Leïla Slimani (Rabat, 1981). Em fa gràcia pensar que quan jo vivia a Rabat, al barri d’Agdal, és probable que m’hagués creuat amb ella més d’una vegada, perquè casa meva es trobava a pocs metres de l’Institut Descartes, el centre de Secundària on Slimani estudiava durant aquells mateixos anys. 

Kenitra, Marroc. Fotografia de Carles Domènec.

A la novel·la de Slimani, un àrab torna al Marroc després d’haver lluitat amb l’exèrcit francès durant la Segona Guerra Mundial. Hi espera trobar el mite africà. S’instal·la amb la seva dona, Mathilde, una jove alsaciana, en una granja als afores de Meknès. La trama dura deu anys, s’acaba el 1955, que és l’any previ al de la independència, és a dir el punt culminant de desencisos i clarobscurs i del procés de descolonització. En aquell context, s’ha de pensar que el marit musulmà està casat amb una francesa, després d’haver lluitat amb França, un país que no és el seu, convertida ara en enemic del Marroc. La relació d’una filla de la parella amb un aviador francès en complicarà la convivència. 

Arribant a Meknès, en unes terres que podrien ser les de la novel·la de Leïla Slimani. Fotografia de Carles Domènec.

Dels anys que vaig passar a Rabat, recordo l’amistat amb alguns jutges marroquins, formats a França, i les seves discussions amb altres marroquins per petits detalls de convivència. Una vegada, vaig coincidir amb una senyora francesa dins una entitat bancària, que escarní un marroquí quan ella intentava obtenir una informació d’un empleat. El va ofendre com a marroquí i es formà un bon rebombori. En pocs segons, una discussió intranscendent esdevingué un repàs de la història recent dels dos països, amb retrets bidireccionals al passat colonial francès i a l’actitud marroquina. Amb Espanya, aquella brega no semblava existir, simplement perquè l’estat espanyol abandonà a la seva sort el Marroc després del Protectorat, mentre que França no deixà mai de mantenir una certa relació i, per tant, una certa tibantor. Això no obstant, la fricció amb el passat espanyol sí era més perceptible, amb la gent gran, a les ciutats del nord, com Tetuan, Tànger i Nador, i en general al Rif, mentre que no era gens fàcil de notar-la a les afrancesades Rabat, Marràqueix i Casablanca.

Rabat, Marroc. Fotografia de Carles Domènec.

 Una vegada, mentre guaitava per la finestra de la primera planta d’una escola del centre de Tetuan, vaig veure una pintada de l’àguila franquista en una paret interior, no visible des del carrer. Em vaig preguntar si el símbol feixista hi romania per pura deixadesa, perquè ningú no en coneixia ja el significat. Alguns carrers de Tetuan semblen encara els d’una ciutat de la Península, com ho pareix el barri espanyol de Tànger. És fàcil imaginar-se’ls plens de militars espanyols durant el protectorat. La Casa de España era encara fa deu anys un indret ple d’activitat, amb un bar decadent i agradable, on es servien tapes i cervesa espanyola. 

Medina de Rabat, Marroc. Fotografia de Carles Domènec

No crec que Leïla Slimani formi part del grup de marroquins en conflicte amb els seus dos països, ni tampoc Tahar ben Jelloun, i no ho tinc tan clar amb Abdellah Taïa. Més aviat, ells representen l’elit cultural que aprofita les vicissituds d’ambdues riberes, amb la tradició cultural francesa més el refinament i vitalitat magrebins. En qualsevol, cas, segur que aquesta sensació d’estrangeria, de la confusió que crea el moviment en el moment de definir el teu origen, i que tan bé explica la guanyadora del Goncourt 2016, no els hi és un sentiment aliè. En tenim la prova en alguns dels seus llibres, com és el cas de ‘Le pays des autres’. 

Carles Domènec


Bromera ha traduït al català i Cabaret Voltaire al castellà alguns dels llibres de Leïla Slimani, com Chanson douce, mereixedor del prestigiós premi Goncourt.