Temporada Alta regala versos

Lucca, Itàlia. Fotografia de Carles Domènec.


Sona el mòbil a les onze del matí.

– ‘Sóc la poeta de guàrdia’, em diuen al telèfon. Saps per què et truquem?
– M’ho imagín, per recitar-me un poema, no? Però com és que m’heu telefonat? Com és que particip en això del Poeta de guàrdia?
– Algú ens deu haver donat el teu telèfon, per fer-te una sorpresa. Ho hauràs d’investigar. Et va bé que et reciti, ara, un poema?

Sent de fons, la veu d’Andreu Gomila, un dels promotors de la idea del Poeta de Guàrdia, amb Josep Pedrals, Maria Cabrera i Martí Sales, primer al Festival Grec de Barcelona, ara al Temporada Alta de Girona. És un projecte inspirat en la iniciativa del Théâtre de la Ville de Paris, durant el confinament, en què poetes i actors proposaren la lectura telefònica de poemes. Tot plegat, constata el que ja sabíem: el poder de la música de les paraules i, sobretot, que hi ha moltes maneres d’accedir a la poesia, totes elles vàlides i complementàries, ja bé sigui oralment, en forma d’espectacle, amb un llibre, representades o, com ara, a la distància imposada pel fil telefònic.

No m’agafa preparat i contest amb sons gairebé guturals que es converteixen en monosíl·labs maldestres i, després, en frases breus i plenes d’indecisions. M’acaba sortint això:
– No em va gairebé, ara, perquè estic enmig d’una videoconferència.

En realitat és una roda de premsa virtual, amb el novel·lista Mathias Énard de protagonista, des del seu domicili a pocs quilòmetres de Niort, enmig del camp com el personatge del seu darrer llibre, El Banquet anual de la Confraria d’Enterramorts. Al mateix temps, m’arriben missatges dels balanços desastrosos del dèficit del segon trimestre a Espanya, i les magarrufes del govern espanyol per amagar-los davant la Unió Europea.

– ‘Et va bé a l’una?’. Em proposen.
– ‘Sí, beníssim. Fins després’. Contest.

A l’una i mig minut, torna a sonar el mòbil.
– Hola, sóc la poeta de guàrdia, la d’abans…
– Molt bé, endavant.
Durant uns segons, deix la ment en blanc, oblit totes les informacions del dia, i em submergescen una història que no és la meva i que té forma de poema narratiu, la història de Marizibill, una dona que no és ni meravellosa ni idealitzada, una prostituta de Renània, a Alemanya, amb un personatge d’un jueu viatger. 

MARIZIBILL
Guillaume Apollinaire (traducció d’Andreu Gomila)

Al Carrer Major de Colònia
Ella anava i venia al vespre
Oferta a tots en tot bufona
Després tipa de voreres bevia
Molt tard als bars de mala mort
Deixada ella al mig del carrer
Per un macarró roig i rosa
Era un jueu que pudia a all
L’havia duta de Formosa
D’un bordell de Xangai empesa
Conec gent de tota estofa
No igualen pas els seus destins
Indecisos com fulles mortes
Els seus ulls són focs mal guarits
Els seus cors es mouen com portes

En tocarà descobrir qui m’ha fet aquest regal. Tinc una pista, la trucada ha sonat al meu mòbil luxemburguès, no a l’espanyol… Tinc un parell de candidats. Ben pensat, no faré res, preferesc guardar el misteri, com a part del regal, amb el gust de saber que algú anònim ha pensat en mi per oferir-me aquests versos.
Moltes gràcies.

Carles Domènec