En els darrers temps la novel·la negra espanyola està vivint una interessant renovació dels seus acttius gràcies a l’aparició de noves veus joves que molt sovint no provenen de les grans ciutats i que han optat per enriquir el panorama amb nous enfocaments, escenaris i personatges. Luis Roso (Moraleja, Cáceres, 1988) n’és un bon exemple.

Roso acaba de publicar “Durante la nevada” amb l’editorial Alrevés, que es manté fidel en la tasca d’apostar per novel·la negra espanyola de màxima qualitat, i té tot això que explicàvem al començament: és jove, és “perifèric”, opta per una fórmula que no és la més utilitzada a Espanya, la d’una parella de periodistes com a personatges principals, per una ambientació nova, un petit poblet de la muntanya de Burgos (i tmabé Burgos i Madrid, com a contrast a la ruralitat) i una època molt clara: el període entre el Nadal del 1978 i les eleccions generals del 1979.

En la construcció dels personatges, Roso excel·leix. I si els dos principals són molt interessants -Miguel un periodista a la quarantena, comunista de pedra picada, que ha viscut a Paris i de sòlides idees i conviccions però també amb profunds desencants i Esmeralda, molt més jove, idealista, filla de militar i de províncies però amb ganes de menjar-se el món- en la construcció de tot l’univers de secundaris és quan demostra una potència narrativa de primer ordre, bona oïda per als diàlegs i un domini important de la tècnica per fer-nos-els propers en tot moment, tant si ens cau bé com si són odiosos.

La història és aparentment senzilla. Els dos periodistes de El Burgalés, un de tants diaris de província, han d’anar al poble, perdut de la mà de Déu, just quan amenaça una gran nevada, per fer un reportatge sobre els deu anys de la mort d’una noia del poble, trobada morta a una llacuna, sota el gel, el 1968. El que vagin esbrinant i el que els vagin explicant els canviarà en els propers mesos.

Roso té una habilitat especial per explicar la Transició posant sobre la taula morts dels dos bàndols: el terrorisme d’ETA i en menor mesura del Grapo d’una banda, el terrorisme de l’extrema dreta i la pressió en l’ambient de l’altra. La documentació hi és però no es nota, flueix de forma extraordinària per donar marc a aquesta història singular, que precisament fascina perquè hi apareix una quantitat tan gran de perdedors i de personatges sòrdids que l’entronca en la tradició més dura del gènere, però per contrast té dos personatges principals que conviden a pensar en una altra possibilitat i a ser moderadament optimistes.

Pel que fa a la pròpi escriptura, Roso en aquesta novel·la es consagra. Bones descripcions tant dels paisatges com dels interiors, sempre posades al servei de la narració, precisió lèxica, bona construcció del ritme de les frases i dels paràgrafs i una orella privilegiada per als diàlegs, tot plegat per construir una novel·la que funciona excel·lentment bé també com a artefacte narratiu.

En definitiva, una novel·la molt més que recomanable que heu de llegir per entendre que a la novel·la negra espanyola hi corre saba nova i per sort d’una qualitat literària infinitament superior a allò que ens volen fer creure que és novel·la negra. Perquè ens entenguem, allò és vi de supermercat i això vi de celler, del que només et recomana el teu botiguer de confiança i que s’acaba convertint en un producte molt buscat per la seva excel·lència.

SEBASTIÀ BENNASAR.

Durante la nevada.

Luis Roso.

Alrevés.