Es publiquen els ‘Exercicis de memòria’ del sicilià Andrea Camilleri (1925 – 2019), autor de les novel·les del comissari Montalbano. Grup 62 les treu en català, amb la versió de Pau Vidal, el traductor habitual de Camilleri al català. Salamandra les publica en castellà. Cinc il·lustradors italians divideixen les seccions del volum: Alessandro Gottardo, Gipi, Lorenzo Mattotti, Guido Scarabottolo i Olimpia Zagnoli.

Els relats d’Exercicis de memòria són records de Camilleri, dictats al final de la seva vida, amb noranta-un anys i cec. Són històries delicioses. Es fa difícil pensar que no continguin exageracions o fabulacions, però un relat és ver perquè existeix. De fet, aquesta realitat no és ni rellevant ni té gens d’importància. I és que les històries ens presenten moments extraordinaris, com el de la trobada de Camilleri amb un mafiós que s’estimava l’estudi de la filosofia, o com el pare es fa passar per metge, perquè el vertader llicenciat tenia por a navegar, condició necessària per visitar a un soldat malalt en un buc estranger. Camilleri ens parla de la vida al teatre i del teatre de la vida, d’un enginyer capaç de fer caure un avió bombarder enemic amb un estel, i d’un cosí del pare, capaç d’arriscar-ho tot per defensar la veritat i que inspirà el personatge del comissari Montalbano.

Narrador formidable, Camilleri recorda el seu pas per Barcelona, l’any 2014, quan fou guardonat amb el Premi Carvalho amb motiu de la Setmana Negra. D’aquells dies és la fotografia que il·lustra aquest escrit. L’escriptor revisa els seus premis, amb la crua ironia que ja havíem vist a l’excel·lent ‘Els meus premis’ (El Gall Editor, 2014) de Thomas Bernhard.

Entre les anècdotes del llibre, Camilleri s’ocupa de l’amistat amb Monica Vitti i Antonioni, i la coneixença amb Manoel de Oliveira, Daniel Chavarría o Ian McEwan, entre d’altres. En un dels capítols, descriu la capacitat que té el turisme de masses de destruir paradisos. Amb la veu del fabulador d’històries, Camilleri sembla confirmar el pas per la vida d’una forma intensa i reafirma l’excel·lència d’una forma de viure, mal resumida en la paraula mediterrani, i potser més clara en el mot sicilià, en què la vida i la faula són complementàries.

Carles Domènec