Casa Vila tanca. És una molt mala notícia, aquest tancament d’un negoci familiar de tres generacions i fundat fa noranta-nou anys. La botiga de fotografia de la plaça Santa Eulàlia, a Palma, ha penjat el rètol de liquidació i tancament. El negoci va obrir el 3 de febrer de 1922. 

Hi ha una gran diferència entre l’evolució natural de les coses i el final irreversible d’una època. A pocs metres de Casa Vila i, la també desapareguda llibreria Llibres Mallorca, hi ha el carrer Argenteria, tradicionalment ple les joieries. Fa uns anys, vaig veure la següent escena. Dos asiàtics penjaven un rètol de neó, a la part superior de l’entrada d’un petit supermercat, mentre dos botiguers, joiers, d’aparença octogenària, es miraven l’acció, a ambdós costats del nou establiment. Ho feien en silenci, mirant el rètol i a la parella i, alhora, es dedicaven, de reüll, un gest de resignació, de substitució que vaig interpretar com el final d’una època. Sí, allà, el món sembla que s’acabi. No vaig fotografiar aquella imatge, però la duc clavada a la memòria. L’he representada al meu cervell moltes vegades. 

El carrer Argenteria representa una drecera per anar de Santa Eulàlia a la plaça Major. És un espai de silenci entre vies més renoueres. Formava part del meu trajecte diari d’una època de la meva vida, la de la infantesa i primera joventut. És un carrer amable, no hi passen cotxes, el terra és de pedra. Abans era plena de joieries, que hi solien dur algun dels llinatges xuetes de Mallorca: Aguiló, Bonnín, Cortès, Forteza, Fuster, Martí, Miró, Picó, Pinya, Pomar, Segura, Valls, Valentí, Valleriola i Tarongí. En queden algunes, però van desapareixent. També hi havia una fusteria, d’on prové una gran prestatgeria, plena de llibres i objectes, que encara hi ha a ca meva. El 30 de gener, fa només uns dies, coneixíem la mort de Armando Ordinas, que dirigia ‘Paper i Plom’, dedicada a soldats de plom, maquetes, còmics i fotografies antigues. 

He estat client de Casa Vila. Sense gaires discursos, hi tenies la sensació que, fos el que fos allò que volies comprar, els venedors, en especial els néts dels fundadors, sabien trobar una solució a les teves necessitats, fins i tot si no tenien el que reclamaves. Ara mateix, des de la distància, el que em revé de Casa Vila és l’olor característica a drogueria i als productes fotogràfics, i la sensació, en entrar, que l’establiment era més gran del que semblava des de fora. Ara, quan envio fotografies dels meus fills pel món, per correu electrònic, als meus pares, la meva mare segueix anant a Can Vila a fer-ne còpies, algunes de les quals acabaven a les prestatgeries d’aquella llibreria construïda a l’antiga fusteria del carrer Argenteria.  

Espero equivocar-me, però és probable que hi veurem una franquícia que substituirà la botiga de fotografia que no ha pogut pels pèls ser centenària. Serà un lloc per comprar-hi roba com la de qualsevol ciutat del món o una gelateria, o un forn de pa i pastes congelades, o una immobiliària amb nom alemany. Toni Vila, un dels socis de l’actual Casa Vila, que tancarà les portes el 27 de febrer, explica avui a la periodista Angie Ramón del diari Última Hora que “la decisió és deu a una suma de crisis econòmiques, especialment la digital, i la irrupció de les grans superfícies. La pandèmia és una altra causa que ha influït”. 

Carles Domènec.