L’ascens meteòric del jove Porcel

Baltasar Porcel, Barcelona. Fotografia de Carles Domènec.

Entre les dues fotografies que a continuació es mostren, hi ha un espai temporal de quaranta anys. Baltasar Porcel  (Andratx, 1937 – Barcelona, 2009) arribà a Barcelona, procedent de Mallorca, el 22 d’abril de 1960 i s’instal·là al domicili del crític literari Joan Triadú. Deu anys després, el 6 de gener de 1970, l’escriptor guanyava el Premi Josep Pla amb ‘Difunts sota els ametllers en flor’. L’autor havia aconseguit relacionar-se amb les personalitats culturals més importants de l’època i s’havia consagrat. A més, era capaç de situar-se sense gaires problemes entre el catalanisme de Jordi Pujol i l’espanyolisme de l’editor Lara. Porcel s’autodefinia com un anarquista i, al mateix temps, tenia una visió positiva del capitalisme i del món de l’empresa. És aquesta dècada, de 1960 a 1973, la del seu ascens meteòric i que el periodista i escriptor Sergio Vila-Sanjuán descriu a la biografia ‘El jove Porcel’ (Edicions 62 i Destino), d’un personatge ple d’arestes i cultura, un home vital i viatger. Si Alemanya té ‘El jove Goethe’, la cultura catalana tenen ara ‘El jove Porcel’. 

Baltasar Porcel, 1968. Fotografia de Toni Catany.

“Baltasar Porcel fou el periodista català i espanyol que millor explicà els grans moviments dels anys seixanta: el París revolucionari, l’Eivissa dels hippies, el moviment The Blank Panthers a Nova York, la guerra dels Sis Dies a Israel i Egipte, la Xina de Mao”, explicà Sergio Vila-Sanjuán. 

Valldoreix, 2008. Fotografia de Carles Domènec

El periodista reivindica “la figura d’un escriptor carismàtic, de gran nivell i densitat, lluny de l’època light que estem vivint, fill de l’existencialisme, i amb una obra que aguanta bé el pas del temps”.

Carles Domènec