Llegint els articles periodístics publicats sobre ‘Uep! Les meves aventures al camp’ (Col·lecció Shaka) de Miquel Montoro (Sant Llorenç des Cardassar, Mallorca, 2006), s’arriba a la conclusió que la majoria de cronistes no s’han llegit detingudament el llibre. El fenomen del personatge pot superar la rellevància literària que se li pressuposa. A les entrevistes o comentaris hi apareixen poques referències al text, per exemple a la curiosa doble nacionalitat, espanyola i belga, de Montoro, o al testimoni dedicat al seu propio assetjament. És una llàstima perquè el llibre, il·lustrat per Luis Doyague, té alguns aspectes positius i m’atreviria, en alguns casos, a recomanar-lo.  

Montoro es va fent gran i deixa enrere la imatge de nin pagès, fresc i innocent. El seu discurs sobre els productes locals és ben viu. He tingut un regust amarg semblant al que vaig tenir (salvant les distàncies) amb la lectura de l’excel·lent autobiografia de Tyson, en el qual era difícil acceptar de boca del boxador alguns plantejaments massa ben ordenats i raonats. El de Montoro és un llibre amb alguns aspectes interessants, especialment dirigit als més joves, amb un discurs sobre el consum local i l’ecologia, però de vegades costa imaginar-se que un al·lot tan jove redacti de la manera en què es fa al llibre. S’esmenten els quatre anys que Montoro patí assetjament a l’escola, per part d’un company, i quin ha de ser el paper actiu dels professors en aquesta mena de comportaments. Això són paraules majors. 

Aquest llibre pot ser una font d’inspiració per algun lector molt jove, que hi trobarà respostes a qüestions del camp i, a més, és probable, que es faci noves preguntes sobre el seu entorn. La popularitat de Montoro és un bon ham, si s’usa bé. Al mateix temps, la publicació pareix amagar l’anunci del final del personatge públic com l’hem vist fins ara, i prepara l’inici de la joventut, sempre incerta, de l’al·lot. La figura de Montoro com a reivindicació d’un nou ordre global i ecològic funciona, en canvi, ja no té gaire sentit el tòpic del pagès rústic i astut, en un món global, on l’accés al coneixement és comparable ara tant si vius al centre de Nova York com si ho fas a Sant Llorenç des Cardassar. 

-Per què publiques aquest llibre? 

–Bàsicament per donar-me a conèixer i mostrar les coses que feim. 

-Quin és el missatge que vols contar? 

-Donar idees i consells del que he pogut viure fins ara i donar-los a la gent menor. 

-Un dels eixos del llibre és donar valor al món del camp. 

-El meu consell és que comprem producte local. Això és una prioritat per ajudar al nostre pagès. 

-Quins aspectes de la teva vida representen millor el fet de ser mallorquí? 

-La nostra manera de ser. Ser un mallorquí és un gran privilegi. És mal d’explicar. El fet de ser un mateix. Com a mallorquí, el que més em representa és el menjar, la manera de ser, les expressions. 

-Com l’has escrit? T’han ajudat? 

-Sí, he tengut ajuda. L’he escrit per prioritats. Primer el més important i, després, altres aspectes més secundaris. 

-Parles al teu ase, en Menut, com si fos una persona. 

-Noltros pensam que els animals són beneits, però són més vius que noltros. En Menut i jo tenim una connexió molt grossa. Som dos ases que van junts i mos entenem a la perfecció. 

-Què ha de fer un infant que pateix assetjament? 

-Ho ha de contar, a la persona que tengui més a prop, a un mestre, a ta mare o un amic, però s’ha de contar. Si ho dus amagat, la bolla es pot fer més gran i passar-ho més malament. 

-Al llibre dius que tens doble nacionalitat. 

-Sí, tenc la nacionalitat belga, però no parl francès. La meva padrina era belga. 

-Saps que els al·lots de l’Escola Europea de Luxemburg van repetint la frase d’Hòstia pilotes? 

-Sabia que hi havia gent que em mirava de diferents parts del món, però de Luxemburg encara no ho sabia. Jo els diria que miressin de comprar producte local, de ben petits, i que ajudassin els seus pagesos. 

-Per què creus que t’has fet tan famós? 

Perquè sóc jo, no sóc un personatge. M’exprès d’aquesta manera. 

-Tens una dimensió mediàtica. Com controles la teva imatge? 

-Ho intentam dur la meva família i jo. La prioritat són els estudis. Ho feim de la millor manera que podem. Ha arribat un punt que m’és igual. 

-Què vols estudiar? 

-Mecànica o ferreria. 

-Va sortir un llibre sobre tu que va acabar en judici. 

-M’estim més no xerrar-ne perquè és un tema ja tancat. 

-Sant Llorenç ha estat una població atupada per les pluges. 

–Sant Llorenç no som un poble, som una família. mos hem ajudat entre tots. 

-Vas iniciar el teu canal de pagesia a onze anys. Quin és el futur dels teus vídeos: seguir la idea original de donar consells o estàs obert a canviar? 

-Seguiré igual, però ja veurem sobre la marxa. Per ara, vull seguir així. 

Carles Domènec