Roser Caminals, una de les narradores catalanes més interessants dels darrers quinze anys, acaba de publicar Els aliats de la nit (Edicions 62), una novel·la centrada a l’Andorra dels anys quaranta en la convulsa Europa de la segona Guerra Mundial. Espies, refugiats espanyols que volen passar a França i centreeuropeus que volen continuar la seva ruta fugint del nazisme es troben en aquest petit indret del Pirineu. Afincada als Estats Units, on ensenya literatura espanyola en una petita universitat privada propera a Washington, on també intenta introduir a poc a poc la literatura catalana (gràcies a una fundació ha aconseguit finançament per portar als EUA a, entre d’altres, la Carme Riera, l’Alfred Bosch o la Maria Barbal). Caminals ha visitat Barcelona i hem pogut parlar amb ella.

-Per què escriure de Catalunya i el món català des dels Estats Units, potser la temptació seria escriure de l’entorn immediat…

-Ja vaig fer una vegada un llibre de no ficció ambientat als EUA, però m’interessa Catalunya i en aquest cas la Catalunya dels anys quaranta, que ha estat molt poc tractada literàriament. Llavors, en aquest context, amb el món en canvi provocat per la Guerra, era impossible que no aparegués Andorra i el pas de persones en doble direcció.

-Era una ruta molt llarga i molt complicada per als jueus que marxaven d’Europa…

-Espanya era un país neutral, per molt que hi hagués el franquisme. I era preferible això a la situació que hi havia a Europa. La ruta passava per Suïssa i per França, que no està ocupada del tot fins al 1942. Malgrat tot era la ruta més factible, tot i que els Pirineus eren terribles per passar.

-Amb les vostres novel·les anteriors hi ha hagut una voluntat de retratar els primers trenta anys del segle XX. Ara tenim aquesta ambientada en els anys quaranta, el projecte és continuar avançant en el temps?

-No ho sé, no tinc un pla dibuixat per a la meva obra, però el que sí que tinc molt clar és que m’agraden les èpoques fèrtils i poc explorades narrativament. La postguerra està molt menys estudiada que la Guerra Civil i a la Postguerra Catalunya i per descomptat Andorra era un niu d’espies. I això no ho hem sabut fins a l’obertura dels arxius a finals dels anys vuitanta.

-Com ha estat el procés de recerca des dels EUA?

-És com anar tibant un fil. Internet és un gran espai per trobar bibliografies, d’allà demanes llibres que duen altres bibliografies i la xarxa es va ampliant, tot i que el millor sempre ho descobreixes de forma accidental i anecdòtica.

-Com per exemple?

-Llegint un article sobre l’Espionatge a Catalunya vaig topar amb el nom d’una farmacèutica alemanya que era la tapadora legal de molts espies a Catalunya. Curiosament hi havia treballat el meu pare i ell no sabia que el seu cap era un membre de les SS, tot i que en algun moment ho havia sospitat. És a dir, empreses perfectament legals servien de tapadora a espies i a la vegada donaven feina a gent del país que mai no va saber que les empreses tenien aquest altre caire.

-És una època poc tractada potser a la literatura catalana, però en canvi molt tractada a la literatura americana…

-Sí, però no crec que tingui cap influència americana. Jo llegeixo molta més literatura catalana i espanyola que no pas americana. És el període el que m’atreu.

-I hi havia la temptació de fer aquest llibre a l’americana?

-No. M’agrada molt el cine negre d’època americà, però la tradició de la novel·la d’espies és més britànica. Jo admiro en Le Carré pels grans personatges que crea, però ell tracta gairebé sempre l’espia professional, l’ensinistrat i el meu interès és per la gent normal que de sobte s’hi troba, els espies aficionats que de sobte es troben treballant per a la Resistència francesa. És un tema molt diferent. No vaig pensar en fer un thriller d’espionatge sinó una novel·la sobre els anys quaranta i els passos de frontera.

SEBASTIÀ BENNASAR