Joan Daniel Bezsonoff

“França és l’únic país on el comunisme ha guanyat i ha manipulat la memòria històrica”

© Fotografia de Carles Domènec

© Fotografia de Carles Domènec

Avui per avui en Joan Daniel Bezsonoff és un dels escriptors més interessants de la literatura catalana. En aquest rossellonès s’hi ajunten uns quants fets: una voluntat lingüística molt important i el fet de parlar-nos en català de la història recent, tant de la familiar com de la general, de França. Matar de Gaulle, la seva última novel·la, publicada a Empúries, no és cap excepció. Un llibre que sens dubte s’hauria de traduir al francès però “no em sé vendre, sóc de Perpinyà i no ajuda gens això de ser de províncies”.

-Us enfronteu a una novel·la on la història té un pes molt important, ja que hi apareix la descolonització d’Algèria i algunes de les seves conseqüències…

-Suposo que és una qüestió d’edat. He fet cinquanta anys, he perdut un bon amic i la data m’ha donat més profunditat, i aquest llibre s’acosta més al meu naixement, perquè el meu pare era militar a Algèria i tot i que jo vaig néixer a Perpinyà em van concebre a Algèria i per tant soc Algerià d’engendrament. D’altra banda és un tema sobre el qual n’he parlat bastant, per exemple en un llibre que té un gran títol com és Les lletres d’amor no serveixen de res, estava ambientat a Orà i ja va ser un primer intent de parlar-ne i després a La presonera d’Alger també ho vaig fer o a La melancolia dels oficials, ara arriba aquest Matar de Gaulle i ho fa perquè hi ha molts llibres sobre la Guerra Civil Espanyola i sobre la II Guerra Mundial, però molt pocs sobre Algèria i aquest és un llibre sobre una guerra concreta perquè estic convençut que hem de parlar de totes les guerres en català.

-De fet, és curiós veure com hi ha aquest silenci sobre Algèria que és similar al que passa amb el Protectorat Espanyol al Marroc, que ha estat molt poc tractat literàriament…

-Sí, és això hi ha un tema formidable amb el Marroc i també amb Filipines i amb el Front Polisario, però no hi ha una tradició èpica i per això no es fa i a mi m’agrada que m’expliquin històries com als mainatges petits. La vida no és avorrida, per què has de voler avorrir els teus lectors si aquí tens històries formidables per explicar? Jo no crec en els experiments sinó en la feina ben feta dels escriptors. Hem de ser més modestos.

En aquest sentit vos heu depurat al màxim el vostre estil, sobretot en algunes escenes bèl·liques del llibre que són molt intenses i a la vegada ben curtes…

-Sí, és cert, però és que aquestes escenes són com la vida mateixa. Allò va durar un quart d’hora i qui vulgui pot repassar les gravacions i va ser horrible i ha de ser curt, perquè sinó hi poses confitura o adjectius en carretades. Jo he fet el que m’ha sortit, no ho sé fer millor.

-Per què creu que hi ha poc interès per Algèria a Catalunya?

-Algèria és un tema molt difícil perquè aquí no hi ha bons i dolents, és horrible el que es fa als dos bàndols. Però hi ha uns soldats que creuen en De Gaulle i quan marxen es produeixen més de 200.000 assassinats horribles. Això no lleva que França hagi comès crims de guerra, però després vénen els escriptors d’esquerres francesos i els cronistes i els amplifiquen amb xifres impossibles, exageren. No es pot justificar el colonialisme, però aquesta gent mai parla de Madagascar i allà se’n van carregar a milenars. Quan un escriu temes històrics ha d’intentar ser objectiu i honest

© Fotografia de Carles Domènec

© Fotografia de Carles Domènec

En canvi, el complot contra De Galle és motivat per una qüestió d’honor per un oficial, Jean Marie Bastien Thiry, ofès per les mentides del seu superior…

-Sí, és així, i de fet quan el condemnen a mort ell pensava que cap soldat francès dispararia contra ell i de fet va costar molt poder formar l’escamot d’afusellament perquè ningú no el volia afusellar, hi ha un cert idealisme militar.

-Vos feis que el lector es miri amb simpatia els personatges que formen part del complot, que el lector empatitzi amb personatges amb els quals potser ideològicament podria estar molt allunyat…

-Bé, és que no són nazis, són de dretes i si només poguéssim parlar de la gent d’esquerra malament. Són una gent de dretes que suporten molt malament el perjuri de De Gaulle del 1958. Aquell any el general necessitava temps i després es desdiu públicament i havia de pair i fer pair el fet que un exèrcit victoriós sigui el qui hagi de marxar quan a Indoxina ja s’havien produït condicions semblants, això ja era la segona vegada. Però no ens enganyem, a França és l’únic país on el comunisme ha guanyat i ha manipulat la memòria històrica i ara ens volen fer creure que el colonialisme va ser pitjor que la Wehrmacht. No fotem, els francesos eren l’exèrcit d’un país democràtic i jo no dic que Algèria no mereixés la sobirania, però mirem que el 1962 a Algèria hi havia més cines que al Regne Unit i ara just n’hi ha dotze, i això és l’Islam. És clar que és una realitat molt complexa que va generar frustracions. I hem de pensar que allà, al començament, ningú no volia la independència, la majoria esperava, el 1958 que hi hagués un gest favorable i més autonomia, però no volien la independència.

-Un dels trets que destaquen especialment de la vostra novel·la és el llenguatge…

-La llengua, el llenguatge, és la meva pàtria, i és com la farina per al flequer. Sempre he mirat de donar dignitat literària al català de la Catalunya Nord, fer com si Stendhal fos de la Catalunya Nord i recuperar paraules i expressions que no són al diccionari i no sé per què, per què es perden les paraules? Però hi ha un problema, perquè si renuncies a la teva parla caus en l’autoodi i si no ho fas, en el folklorisme, i per això s’ha de jugar molt a buscar contexts que ajudin a entendre el text, no cal llegir el llibre amb l’Alcover Moll a la vora, sinó que busco un cert equilibri.

-No ho deveu haver tingut fàcil amb els editors i amb els correctors

-No. Amb les paraules conflictives sempre hi ha un estira i arronsa. És terrible, ara em normalitzo més i aquí em diuen dialectal i allà que espanyolejo massa.

SEBASTIÀ BENNASAR I CARLES DOMÈNEC



Categories:Entrevista

Etiquetes:

3 replies

  1. Joan Daniel, m’han agradat les teves consideracions sobre l’equilibri entre parla i llengua estàndard i l’equilibri al qual hem d’arribar.
    Tanmateix, discrepo bastant de com consideres l’actuació de l’exèrcit francès a Algèria. Penso que són els pobles els que han de triar el seu futur, per molt que considerem que recularan culturalment o socialment.
    Ah, i fantàstica entrevista Carles i Sebastià

  2. Bon dia

    Corregiu:

    “sóc” o millor “sóm” forma septentrional, i no “soc”, “vós” i no “vos”, “exèrcit” i no “exèrcit”, “creuen EN De Gaulle i quan SE’N VAN”.

    Marxar en sentit d’anar-se’n és un castellanisme intolerable segons Joan Coromines

Trackbacks

  1. “El català és l’Olympique de Marsella i el francès és el Barça” – BEARN

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: