Misteri resolt. La Bielorussa Svetlana Aleksiévitx és la nova premi Nobel de Literatura. Després que l’any passat Patrick Modiano trencàs totes les apostes, aquesta vegada es veu que les cases d’apostes han encertat de ple (això per si sol ja hauria de ser notícia) i el Nobel ha tornat a ser per a una dona i en aquest cas ha primat la voluntat de tractat literariament el periodisme per bastir una obra de primer ordre en la indagació de l’ànima humana i el món canviant.

Més enllà de l’encert en les travesses, hauríem de valorar el bon ull de les editores independents catalanes. Si el 2013 la gran beneficiada va ser la Maria Bohigas, de Club Editor, que havia anat publicant l’obra de la canadenca Alice Munro; en aquesta ocasió és la Laura Huerga, de Raig Verd, qui s’ha emportat la grossa perquè el novembre podrà lluir Temps de segona mà, la fi de l’home roig que en principi en dues-tres setmanes serà a les llibreries. Es tracta d’una obra de 450 pàgines en què descobrim què va suposar realment la caiguda de la URSS el 1991 i el procés de conversió de cap a un model totalment nou dels seus habitants. A més a més, la col·lecció d’assaig que enceta l’editorial sembla ungida per la vareta màgica de les grans ocasions.

La pregunta que ens hauríem de fer és: com és possible que dues editorials independents catalanes dirigides per dones hagin aconseguit per al seu catàleg dos dels tres últims premis Nobel de literatura? (Modiano és de Proa, de cada vegada millor editat en els darrers anys). Possiblement la resposta sigui en què tant Club Editor com Raig Verd són dues editorials que fan les coses molt bé, les seves editores tenen olfacte, un gran equip de traductors i han fet apostes singulars, allunyades potser del criteri de la comercialitat (inicialment) i s’han guiat pel criteri de la gran qualitat de les propostes. Si bé Munro és una d’aquestes obres que prestigien el catàleg (quin gran catàleg està construint Club Editor llibre a llibre), una d’aquestes autores que en altres èpoques hauríem trobat sense cap dubte en les “grans” editorials del país, s’ha de reconèixer que l’aposta de Raig Verd era molt arriscada. I els ha sortit bé. O això, o tenen un talp al comitè. I suposo que a les grans hi deu haver gent que va prenent nota de com s’han de fer les coses. Si no ho fan, haurien de fer-ho.

SEBASTIÀ BENNASAR