Amb motiu de la publicació del poemari “A recer de les ventades”, de la Mercè Amat, editat per Xandrí, en publiquem dos poemes gràcies a l’autora.

VEUS DE POEMA

El poema mai no es clou ni s’abandona
a terra mut, inert i en solitud!

Al vespre,
el xerricar dels sons s’hi enjogassa
com florides vinyes que despunten,
com jovenívoles flors que escampen els perfums.
I quan s’hi fa la clariana,
totes aquestes veus van persistint enlaire,
i en els mots creen el gest
del que és excels i en fan imatge
(amagatalls reclosos entre el rocam
i la sorra, entre els silencis dels astres
i el llampegueig d’una mar escumejant,
ens hi esperen imperibles,
captius i pensarosos!).

A mig camí, abandonem el poema
en un comiat que no és del tot sincer.
Els adéus d’amic mai no diuen adéu veritable
i són tan sols els preludis còmplices
d’enyors que nien corprenent-se en la mirada.

I així, són també les veus de la paraula:
línies allargassades reversibles
que poblen el fons de l’ànima
i la relaten, irrepetible!

BESAR-TE

Besar-te, tan tendrament com sàpiga
la ventada de l’amor que, com si res,
enlaire, tot ho deixa ser.
Besar-te ulls i mans. La veu.
Els llavis després,
just abans de l’onatge més salvatge
dels cossos que, en plenamar,
s’entrellacen.
I encara besar-te i més íntimament
en la distància que, amb mesura justa,
ens significa el gest.
El tacte, la mirada, besar-te’ls,
tan com sàpiguen tots els llenguatges
que componen els relats
dels amors besats que s’atarden
en la fondària del desig,
amagant-se dins les cambres.

MERCÈ ABAT