A La sega (Proa), Martí Domínguez recorda la violència que patiren els masovers al bell mig del foc creuat entre maquis i la guàrdia civil, als anys 40 i 50. La violència esdevé encara més extrema perquè el narrador és un nen que veu com maten el seu pare.

– Em podeu comentar l’espai geogràfic on transcorre La sega?

-Això passa a les muntanyes del Maestrat, és la frontera entre Terol i Aragó amb el País Valencià, al massís del Penyagolosa. Hi ha molts masos habitats. De fet, hi vivia més població al masos que als pobles. Estan aïllats però hi havia molta vida. Al caure la nit estaven totalment desprotegits.

-Parlem d’una terra de pas i de frontera.

-Sí, hi havia moviment, també de matxos. De vegades tenim una visió molt urbanita. Al 45 entren els maquis i s’integren als grups de resistència que ja existien. Els masovers es troben en un foc creuat entre la guàrdia civil i els maquis. El masover es converteix en el rebost dels maquis. La guàrdia civil apallissa els masovers. Hi ha un clima de terror.

-Els maquis traspuen un cert idealisme perquè s’oposen al poder però també usaven la força.

-He volgut fugir de l’estereotip i fer una història de bons i dolents. El capità de la guàrdia civil és ben dolent però rep ordres, és un militar. El maqui també mata, va amb metralleta i pistola. Es moren de gana. Són muntanyes fredes. El masover no els pot donar refugi. Un masover em contà que, en una nit molt dura, dormiren al mateix mas guàrdia civil i maquis, sense saber-ho.

-Descriu una crueltat màxima: en alguns moments els guàrdies civil es fan passar per maquis per comprovar si són acollits al mas i, així, denunciar el masovers.

-La llei no existia. Hi havia tres zones de comandament. Es disfressaven de maquis i al dia següent tornaven vestits de guàrdia civil per detenir-los o matar-los.

-D’on sorgeix la llavor que va iniciar el projecte literari de La sega?

-Tinc un petit mas. Poc a poc vaig anar veient que hi havia unes històries que ningú no en volia parlar. Vaig trobar un màuser de la guerra civil al meu mas. Aquest fusell tenia unes inicials. Vaig descobrir que hi havien passat moltes coses a la zona. Després vaig formar part del grup de la memòria històrica de Castelló. Vaig fer moltes entrevistes. Hi ha molt de treball de camp. He entrevistat molts masovers i pastors. Anaven donant la seva versió. Era un trencaclosques. N’hi ha que només et deien la versió que els deixava bé, d’altres en tenien un record totalment equivocat. Molts no en volien parlar. Les ferides estan molt obertes, van passar coses molt grosses. Hi ha també qüestions patrimonials.

-L’anada a la ciutat no hi surt del tot ben parada. És sovint un fracàs que posa en evidència que has de deixar el que és teu.

-Allí són lliures. Una possibilitat era llogar el mas i donar la meitat de la collita a l’amo, o bé ser propietari del mas. En aquest cas no passaves gana. Tenien una vida lliure. Al despoblament dels anys 60, molts abandonaven el mas i es morien de tristesa a les fàbriques. Al poble es viu amb poquet, tens aliment segur.

-L’estil de la novel·la és àgil i prefereix la modalitat estàndard valenciana.

-He intentat que, idiomàticament, fos versemblant. Certs topònims són reals, tot i que m’he inventat el paisatge. He reconstruït l’idioma del Maestrat. He utilitzat l’estàndard perquè fos àgil, amb les paraules pròpies que enriqueixen el lèxic. Això li dóna una certa substància. Escric els verbs en la modalitat valenciana. És un llenguatge proper al que parlen allí, tampoc és exactament el mateix. M’interessa la recerca literària. La novel·la és potent per la singularitat que té, amb un inici molt dur i que arrossega el lector fins al final. Hi ha elements costumistes com les festes, és un moment important, la sega, la matança del porc. L’endogàmia és immensa i la manera de lluitar-hi són les festes. Són ramaders i la relació amb els animals és dura.

-En poc temps han coincidit novel·les de bandolers i maquis.

-Als maquis, com es veu a la novel·la, hi havia una part ideològica molt important. Furten els trens i els bancs amb el desig de la rebel·lió. Hi ha uns comandaments que viuen a París. Carrillo manava. Franco no parlava de maquis sinó de ‘forajidos’.

-Els malnoms dels llibres són molt curiosos: el Matemàtic, el Ferroviari…

-Els maquis tenien malnoms perquè era una forma d’amagar la identitat i evitar represàlies contra les famílies. El Ferroviari es basa en un malnom real que era el Maquinista.

-Per què heu escrit el llibre?

-Després d’acabar la novel·la de Cézanne (El fracassat, 2013) tenia la possibilitat de seguir estudiant el territori de la cultura. Vaig publicar fa un any El somni de Lucreci que arreplega la meva idea de la cultura i la repressió. L’home neix reaccionari, tot el que és modern i fa olor a progrés el posa alerta. El conreu de les idees va sempre contracorrent. La violència és molt instintiva. He estudiat la persecució a Voltaire (El retorn de Voltaire, 2007), el coneixement a Buffon (Les confidències del comte de Buffon, 1997), la passió amorosa a Goethe (El secret de Goethe, 1999), el desig de transcendir a Cézanne. Volia estudiar la violència com a fet humà i ideològic.

-En algun moment, la novel·la m’ha fet ràbia perquè pensava que tanta violència es podia acabar amb el simple diàleg, al voltant d’una taula, d’uns i altres.

-No has vist el que passa amb el procés català! Parlant s’entén la gent. Els maquis cerquen una democràcia, tot i que alguns són estalinistes. Crida l’atenció la manca de diàleg. Han arribat massa lluny en la violència. El diàleg sempre s’hauria d’intentar. L’home és un animal molt dolent. Només parla quan no en té més remei, abans utilitza la violència.

-De tota aquesta violència, en aquesta zona del Maestrat, què n’ha quedat?

-Unes ferides molt grans. He escrit el llibre perquè considerava que l’havia de fer però, potser, alguna persona li para mal. Les persones estan encara obertes. Hi poden haver històries familiars. He intentat que la identitat estigui oculta. He mesclat biografies. M’ha cridat l’atenció, durant el procés de documentació, que les ferides no han tancat. No s’ha demanat perdó a les famílies. L’any 48, Espanya, que feia terrorisme d’estat, era un país reconegut per l’ONU. Podien haver fet algun tipus d’acte públic. El que feien els maquis era en realitat una cosa menor.

Carles Domènec.